Skip to main content
Josep Puigmartí. © Hotel Estela Barcelona

EL CREADOR DELS MONSTRES MÉS BELLS: Josep Puigmartí

Josep Puigmartí va néixer a Monistrol de Calders el 1932. Amb una formació acadèmica molt justa, tot el que ha aconseguit al llarg de la seva vida professional ha estat fruit de les innombrables experiències viscudes durant els seus viatges i de la seva profusa activitat social. Personatge dotat d'un gran magnetisme, figura carismàtica i erràtica, s'ha permès sempre el luxe d'anar de cara, per molt irritant que una actitud així resultés per a molts. Contrari a moltes de les creences més arrelades dins del món de la intel·lectualitat artística, el seu esperit vagabund, hedonista i aventurer sempre ha defugit l'academicisme i qualsevol intent de classificació. Actualment, a vuitanta-quatre anys, continua residint i treballant a l'hotel Estela Barcelona de la bella localitat costanera de Sitges, on va acabar reposant la que fins aleshores havia estat la seva atrafegada existència, el 1989, gràcies al suport dels seus promotors, Antoni Almazor i Francesc Castellví.


Vostè coqueteja amb el surrealisme. És potser perquè li permet evadir-se distorsionant la realitat?

En primer lloc, jo no sé si sóc surrealista, cubista o què sóc. Això ho decideixen els crítics. Jo no llegeixo llibres sobre surrealisme. Jo quan veig o faig una pintura, me la miro tal com és. Jo faig el que em ve de gust, artísticament parlant. Tinc total llibertat plàstica. Jo no coquetejo amb ningú, quan coquetejo és amb una dona (afegeix rient)

 

Parli'ns de la seva relació amb Salvador Dalí. Quin va ser el major llegat que li va deixar aquesta amistat?

Jo vivia a Cadaqués i era amic d'Albert Oliveras, que era un personatge del món del periodisme molt conegut i popular. A. Oliveras era el locutor del famós programa de ràdio Vostès són formidables i era sovint convidat a les festes que organitzava Dalí a Portlligat. Allà s'ajuntaven molts personatges famosos d'aquella època (Gauche Divine): intel·lectuals, actors, artistes, periodistes, etc. Jo vaig aparèixer allà acompanyant Oliveras.

Dalí m'interessava com a personatge, era divertit i em feia riure. Pel que fa a la seva pintura, aquesta no m'interessava. Mai havíem parlat d'art, parlàvem de coses trivials i divertides.

El que sí que m'agradava era la seva capacitat d'autopromocionar-se i de ser ell mateix, per a mi ell va ser el descobridor de l'autopromoció. M'agradava el personatge i com es mostrava als altres amb totes les seves excentricitats.

En una ocasió va fer d'amfitrió per a mi i em va acompanyar per mostrar-me casa seva. En una altra ocasió la seva dona, Gala, m'estava mostrant el jardí de casa i es va allunyar per arrencar una flor que em va oferir com a obsequi davant de tots els convidats. Aleshores, li vaig preguntar al fotògraf Oriol Maspons, que estava per allà, si ho havia captat amb la seva càmera. Aquest em va respondre que no, i anys després em va dir que si s'hagués dedicat a fotografiar els personatges i situacions que tenien lloc en aquelles festes, avui en dia tindria un document gràfic incomparable.

Malauradament, llavors Maspons es dedicava a la fotografia per a catàlegs de moda.

 

Considera que les seves creacions fan apologia de la bellesa?

Hi va haver una època, al meu període de surrealisme eròtic, que sí que buscava la bellesa,... una bellesa diferent. Diferent perquè les dones són com són, amb un nas, dos pits, etc. Per exemple, un cirurgià no pot fer una dona amb més de dos pits, però jo, com a artista, sí que puc. Com a pintor, per què he de fer una dona de la manera convencional? Jo puc fer que tingui més de dos pits o posar-li un pit al cap. Jo les pintava molt guapes perquè m'agrada la bellesa, de manera que jo creava monstres; però monstres d'extrema bellesa. Aquestes dones només existien en la meva imaginació, però la pintura em permetia crear-les, a diferència d'un cirurgià. A mi m'agradava aquesta llibertat que em donava i em segueix donant la pintura.

 

Per què desfigura, deforma i distorsiona les seves figures? Què l'inspira?

Bé, una mica ja ho he contestat. Jo quan pinto no penso en el que vaig a pintar, surt el que surt.

Els personatges que pinto és impossible imaginar-los, ningú pot imaginar aquests personatges. Si ho pensés, no em sortirien. Precisament el fet de pintar de manera irreflexiva facilita que surtin aquests personatges tan estranys. A mi m'inspira aquesta llibertat creativa, i un cop acabats, quan els observo, jo mateix em sorprenc del resultat.

El que m'inspira de veritat és buscar aquesta sorpresa, descobrir el que he pintat, com l'observador d'un quadre meu que es sorprèn en veure’l, a mi em passa el mateix que a ell, malgrat haver-lo pintat jo.

 

Les dones, els ulls són elements icònics en la seva obra. Es considera una persona obsessiva?

No és obsessió. Tu quan observes el món veus el que hi ha, el que l'integra. No obstant això, si tu veus una muntanya amb un ull al cim, et dóna la impressió que aquesta muntanya t'està mirant.

Aquesta potser sí que és la meva obsessió, el fet que un ull, sense paraules, només pel fet de ser-hi ja transmet i genera misteri. Fa que ens sentim observats.

Jo puc pintar un quadre abstracte, però si li afegeixes un ull, sembla que has creat un personatge que mira. L'ull per si sol sempre observa.

 

Pot haver-hi art sense bellesa?

La bellesa és inventada per l'home i és subjectiva. El que a una persona li agrada a una altra li pot semblar horrible. Si tu poses una noia molt maca al costat d'una altra de més lletja, la majoria escollirà la més maca. També hi haurà qui esculli a la més lletja. Això no vol dir que la maca sigui més bella, sinó que els estereotips de bellesa de la nostra societat ens fan escollir a la més guapa. No obstant això, els estereotips de bellesa en altres continents o societats són diferents: a l'Àfrica veiem dones amb trets molt diferents al nostre ideal de bellesa que en la seva societat són considerades com a molt belles. Un altre exemple, a mi m'agrada molt l'art egipci, però no a tothom li agrada. A vegades ens fascinen coses que no són boniques: quan veiem una taca de Tàpies, ens agrada, però no és molt diferent d'altres taques al carrer, però aquestes no les considerem belles. Tot això indica que la bellesa és subjectiva i condicionada al món en què vivim.

 

De què creu que pateix l'art avui dia?

Per a mi, pateix de falta de llibertat (creativa). Els artistes pensen massa en el que volen crear, i d'aquesta manera són menys lliures. Quan penses en el que vas a pintar, estàs coartant la teva pròpia creativitat. Intentes copiar el que estàs pensant i això et limita.

En canvi, si pintes de manera irreflexiva, sense pensar, no tens cap expectativa sobre el que va a sortir, i d'aquesta manera és quan el resultat et sorprèn. Una cosa que ja has pensat mai et sorprèn perquè ja ho has imaginat, i per a mi la vida es basa en descobrir sempre, per poder veure què portarà de sorprenent el nou dia.

Avui la meva vida és molt monòtona i començo a notar com la gravetat m'estreny, l'única cosa nova en el meu dia a dia són les meves creacions, veure com resulten és el que em provoca sorpresa i em satisfà.

El que l'home crea, mai s'assembla a la natura (excepte les taques que comentava abans). Els éssers vius del món animal són geomètrics, en tots trobem simetries quan els divideixes per la meitat. En canvi l'home transcendeix aquest concepte. Un ós, no és capaç de crear una línia recta (o corba). Però l'home sí. L'home està molt per sobre dels animals perquè és un déu, és un creador.

 

Se sent satisfet amb el camí recorregut?

Per descomptat, sí. I ara més que mai. Fa anys em recreava en la meva pintura per crear aquests monstres perfectes. Avui en dia creo de manera espontània i accepto el resultat, em sorprèn.

 

Quina relació manté amb el Reial Cercle Artístic de Barcelona?

Quan el Xavier Castellví1 era viu, jo tenia molta més relació amb ells. No obstant això, és un honor que em consideressin artista de mèrit d’una institució que advoca per l'academicisme, especialment tenint en compte que jo sóc autodidacta.

 

Ha tingut una vida repleta d'experiències Què li queda per fer?

Doncs continuar descobrint fins que em mori. Del que estic segur és que a l'altre costat no hi ha res a descobrir però reconec que la fe ajuda a viure a la gent. Com a ateu, crec que abans de néixer no tenia consciència de mi mateix i que en morir tornaré a perdre la consciència que tinc ara. Picasso no sap si parlem d'ell o no. No n’és conscient.

Jo crec en l'univers i en què no estem sols. És tan gran que resulta incomprensible. I es regeix per si mateix. El pitjor en aquesta vida és viure malament, amb dolor. La vida és curta i passa ràpid. El fantàstic és passar per aquí i poder viure-la, per això cal anar descobrint-la.

De manera que el que em queda per fer és seguir descobrint aquest món, sobre l'altre no sé res.

 

1 X. Castellví va ser, fins a la seva mort, l'empresari que gestionava tots els esdeveniments d’en Puigmartí

 

 

 

Copyright 2017 - Editorial Llei d'Art