Skip to main content
Home de Vitruvi. Leonardo da Vinci.

IBA: L'experiència estètica

 

Des de l'època clàssica (Grècia i Roma, segles VIII a. de C. – IV d. de C.), el desenvolupament del concepte BELLESA de vegades barrejat i/o dissociat de l'experiència del SUBLIM postulada pel retòric/crític grec Longí, ha estat objecte d'estudi i admiració. 

Els estudis filosòfics que «proven» d'encarregar-se'n, és a dir, l'ESTÈTICA, ja van ser iniciats per Plató, admirat per les persones que aconsegueixen ampliar la seva mentalitat i obrir la ment cap a allò espiritual i eteri. Una de les finalitats de l'art és, precisament, intentar aconseguir que les persones coneguin o intensifiquin el valor dels aspectes intangibles de la vida, que ens fan més humans. Evidentment, seran les experiències estètiques les que hi contribuiran. Uns diuen que, per a això, cal que estiguin cobertes totes les necessitats bàsiques i materials per viure; d'altres asseguren tot el contrari, que, tot i no tenir allò que assegura la supervivència, es pot tenir la sensibilitat per gaudir del BELL i del SUBLIM. Aquestes sensacions són intrínseques a l'ésser humà i estan allunyades del raciocini. Per tant, creurem que no són les condicions de la vida les que ens portaran a aquest estat de gràcia, sinó la disposició a evitar esborrar-les de la condició innata perquè sigui així.

 

Experiència estètica del bell i del sublim


La bellesa és el que és. Encara que sembli una gosadia redundant, no podem emetre cap judici sobre el que ens ocupa des de la raó. És per això que tot allò que utilitzem per entendre-la i/o definir-la estarà esbiaixat per insuficiència del llenguatge verbal. Allò verbal i allò objectual són inseparables. «Ut pictura poesis», famosa expressió d'Horaci a la seva Epístola als Pisons o Ars Poetica en defensa de la pintura com una de les arts de ple dret. Lamento ser tan sintètic; espero que el nostre lector hi estigui prou avesat. Els enllaços són per instruir al respecte.

La simetria, proporció i harmonia van ser els primers paràmetres que, indefectiblement, havien d'aparèixer en una obra perquè fos considerada candidata a ser bella. Evidentment, no tots els objectes simètrics, proporcionats i harmònics són bells. I els que no compleixen amb aquestes característiques tampoc són forçosament lletjos.

Desafio a la imaginació del lector per confirmar-ho. Després, i amb el desenvolupament de ciències, tècniques i arts, s'han incorporat altres axiomes a la bellesa. 
La llum i el color, la perspectiva, el moviment i el temps, entre d'altres, s'han barallat com a aspectes inherents a la consecució de la bellesa i sublimitat de l'art.
Escriure sobre la bellesa o sobre el sublim és una gran oportunitat pel repte a allò que ja s'ha descrit. No tinc cap intenció de donar lliçons a ningú, però entenc que cal fer-hi algun matís. En un món confús davant l'art, crec necessària la divulgació d'alguna llum que jo veig. M'acabo d'assabentar que un plàtan enganxat a un suport ha estat notícia per haver-se venut per 120.000 dòlars a la famosa fira d'Art Basel Miami. Si el món veu aquesta «barbaritat», la seva percepció sobre el valor de l'art és confusa i «poc afectiva» envers ell. És un insult a allò que ens ocupa. Quina experiència estètica aporta? Què té d'art, de bellesa o de sublim? Res, els ho asseguro. Han pagat la signatura de l'autor —Maurizio Cattelan— que s'ha rigut del món i de l'ingenu que ho ha comprat, fet que no afavoreix a la nostra missió, l'art. Vull pensar que, en un món malalt com aquest en què vivim, aquestes accions no contribueixen a empitjorar-lo. Són fets esbojarrats i aïllats que no han de modificar la bona marxa de l'art actual. La dinàmica de la creació artística contemporània va per camins diferents dels d'aquesta notícia. Sense voler equivocar-me, crec que la divulgació de la busca de propostes innovadores sota l'axioma clàssic (bellesa i sublimitat) són les apostes guanyadores. 

Totes i cadascuna de les modernitats artístiques no tan sols han fet una picada d'ull al clàssic grecoromà, sinó que, a més a més, han intentat incorporar-hi alguna cosa. Des del Renaixement fins a l'actualitat, s'han utilitzat els pilars sobre els quals se sosté l'experiència estètica. De vegades, acostant-nos a la natura i, d'altres, allunyant-nos-en, però sense perdre aquest «ordre» que requereix l'objecte per poder ser considerat agradable i plaent a la seva contemplació si es persegueix la bellesa, o bé, provocar el desplaer, la incomoditat, la grandesa o l'impacte sensorial del desconegut, si el que pretenem és la sublimitat. 

Pot sonar cursi, kitsch i tot, l'asseveració que l'art busca la bellesa o la sublimitat a l'actualitat. Res més lluny de la realitat. Els artistes amb «ofici» buscaran representar per emocionar i, per a això, cal que flueixi aquesta experiència estètica. I no és antimodern, sinó ben al contrari. Simplement es tracta d'aportar una mirada lúcida al clàssic, incorporar-hi el context personal i afegir-hi els avenços científics i tecnològics del present.

La busca de la diferència ha de ser una màxima de l'artista compromès amb el desenvolupament de la humanitat. L'exclusivitat de l'originalitat provoca una obertura dels límits. Aquests que ens donen confort i «pseudopau» però encotillen l'obertura de la ment envers el sensible. Continuo pensant que tota proposta feta amb honestedat i diferent pot cavalcar amb el present i despertar nous horitzons, potser millors.

No m'oblido de l'art activista en pro d'un món —suposadament— millor. És precisament per això, pel que cal aconseguir més emoció amb bellesa i sublimitat. No caiguem en la facilitat de fer un clic oportú exclusivament. Busquem l'impacte que genera l'emoció per poder ser recordat i que influeixi en la identitat de l'observador.