Skip to main content
«Niña llorando», c. 1894. Paul-Albert Bartholomé

El cos i la matèria en l'escultura

CRISTINA RODRÍGUEZ-SAMANIEGO

Més enllà del volume i de la superfície
A l'entorn de les col·leccions escultòriques del Museu Europeu d'Art Modern


L'essència de l'escultura i la característica que la distingeix de totes les altres arts és la seva materialitat, la seva tridimensionalitat; en definitiva, la seva capacitat de dialogar amb l'ésser humà des del seu mateix espai, des de la seva corporalitat. El cos ha estat, des de l'antiguitat, el gran tema de l'escultura, fent de reflex de la figura humana, encarnant valors, creences i  aspiracions de les nostres societats. 

Centrada en la idea de la matèria i del cos, la Fundació Caja de Burgos, en col·laboració amb el Museu Europeu d'Art Modern (MEAM) ha presentat una exposició en què convida a descobrir com aborda l'escultor modern diferents qüestions relacionades amb la representació de la figura humana, sota els condicionants culturals i històrics que marquen el canvi de segle: l'interès pel fragment i per la captació de passions i emocions, el gust per allò arcaic i primitiu, el nu com a referent indiscutible de l'artista, la renovació del bagatge clàssic, la singularitat de l'individu i els nous herois moderns, a més de les possibilitats expressives de la música i el moviment. Així mateix, la mostra permet aprofundir en la naturalesa i les particularitats del treball de l'escultor, tot il·lustrant algun dels processos creatius i tècnics propis de la disciplina.

 

El sorgiment d'una nova escultura: fragment i emoció


Situada a mig camí entre el Romanticisme tardà i l'Art Nouveau, l'escultura simbolista de finals del segle XIX suposa una renovació de la disciplina, que obre nous horitzons en els debats estètics a l'entorn d'aquesta temàtica, la pràctica artística, les fonts literàries usades i el seu potencial decoratiu. El naixement de l'escultura simbolista coincideix amb un canvi de sensibilitat que afecta la representació del cos humà i l'acosta a postures més naturalistes per a les quals resulta essencial aconseguir versemblança en la plasmació del moviment i l'anatomia. Així, a partir de la dècada de 1870, l'escultura europea comença un nou camí, que desafia la primacia d'allò acadèmic i convencional. 

Fins al segle XIX, l'escultura s'entenia com a acabada si el tema podia identificar-se i si es tractava d'una figura completa, a excepció, és clar, dels bustos. Això no obstant això, i al llarg de la seva carrera, Rodin produeix un gran nombre de models de figures incompletes o parcials. El seu Home del nas trencat (c. 1880) o la seva Desesperació (c. 1885) són bons exemples d'aquest procediment. Amb l'ús de figures parcials, l'artista prescindeix de representar el cos íntegrament, fet que l'allibera eficaçment de la tradició històrica i dels problemes derivats de la proporció i del cànon. El fragment assoleix la seva independència real i es converteix en obra artística per dret propi. La generació simbolista mostra un interès específic per aquests aspectes i per capturar en escultura l'interior de l'individu, el seu esperit, els impulsos de l'ànima, sense artificis ni convencions. 

La irrupció d'aquest moviment en el panorama artístic finisecular està lligada al gust per un tipus especial de sensibilitat, introvertida, melancòlica i evasiva, que es complau i consola en l'expressió dels sentiments propis. L'escultura moderna representa les emocions del subjecte i els seus estats d'ànim de manera vívida i es distancia així dels temes dominants fins llavors, vinculats a la història, a la mitologia o a la religió. Nena plorant, del francès Paul-Albert Bartolomés (c. 1894) o Sola, del català Enric Clarasó, aïllen moments íntims de màxim sentiment, però passatgers i fugaços. La mirada de l'artista se centra ja no tan sols en l'epidermis de l'obra, sinó que busca plasmar l'expressió d'un moment concret d'agitació interna o d'emoció intensa. A diferència d'allò que succeeix en altres èpoques, aquí les emocions no es llegeixen únicament als rostres, a les mirades; es transmeten a través de posicions corporals determinades i de gestos concrets, de vegades lànguids i decaiguts, o en escorços de gran dinamisme, com al baix relleu L'Onada, d'Eusebi Arnau (1912). 

 

Allò clàssic i allò primitiu en l'escultura figurativa d'avantguarda


La presentació de Dona ajupida (posteriorment titulada La Méditerranée), al Salon d'Automne de París de 1905, marca un canvi de rumb en l'escultura europea de començament del segle XX. El seu autor, Arístides Maillol (1861-1944), s'erigeix en portaestendard del moviment del Nou classicisme, la influència del qual es deixa sentir a Espanya, especialment en els postulats estètics del Noucentisme català. El seu Cap de Pomona, derivada de la cèlebre estàtua de les Teuleries de París (1910), respon als principis mediterranistes i a l'idealisme clàssic que seguiran autors com Josep Clarà, Josep Dunyach o Jaume Otero. Aquestes obres tenen en comú la voluntat de renovar l'art del moment a través de la reelaboració del concepte de classicisme, mitjançant la incorporació de components procedents de la modernitat i atribuïts a l'obra d'artistes com el post-impressionista Paul Cézanne: simplicitat formal, puresa de línies, equilibri estructural, senzillesa i sobrietat en l'elecció i l'execució dels temes i, sobretot, un marcat esforç per la síntesi formal. 

Amb l'economia del llenguatge, s'aconsegueixen obres lliures de literatura, sense anècdota, actuals i amb vocació de ser eternes, gràcies a la seva simplicitat i al fet d'estar basades en una bellesa idealitzada, gairebé abstracta. Com tants d'altres artistes de començament del segle XX, els escultors de les avantguardes clàssiques manifesten un gran interès per l'art primitiu, que queda reflectit a les seves obres, tret aquest que les acosta a la resta de corrents experimentals de la modernitat. 

Format al taller de Rodin, Bourdelle lidera la tendència a l'arcaisme, que impregna part de l'escultura figurativa d'avantguarda a l'Europa de tombant del segle XX. El seu primitivisme és expressionista, de línies robustes, sòlides, massisses, gràvides i rotundes. La seva obra transposa amb eficàcia moderna el model grec antic i l'escultura medieval de tradició francesa. Deixant de banda qualsevol temptació naturalista o literària, Bourdelle sintetitza fins a la rudesa, fins a allò deliberadament tosc i maldestre, i s'acosta amb això als volums eterns tan característics de l'obra esculpida d'Henri Matisse. 

 

Existència/cies: societat i individu en l'escultura moderna 


L'art de la segona meitat del segle XIX redefineix la seva relació amb la vida, amb la realitat coetània i tangible de l'ésser humà, de manera que inicia un nou camí que culminaran els artistes contemporanis, esborrant, reconciliant o transgredint les fronteres entre tots dos universos. L'escultura de finals del XIX s'obre a nous horitzons, en els quals l'individu pren un protagonisme renovat. L'interès per l'ésser humà de qualsevol condició, per les singularitats i els matisos de la seva existència, és també característic de l'art modern. 

L'escultura del realisme social no pretén plasmar les particularitats d'un individu concret, ni traçar el retrat d'un personatge determinat, sinó que construeix una síntesi basada en incomptables observacions. Com més s'examina l'obra, més es posa de manifest que el procés de simplificació formal i de sacrifici del detall innecessari contribueix a enaltir les figures des del seu anonimat, a elevar-les al nivell de símbol universal i atemporal, la sinceritat i la humanitat del qual són capaces d'establir un diàleg empàtic amb l'espectador. Més que reflectir una ocupació pròpia del sistema de producció capitalista, l'interès aquí resideix en l'experiència de l'individu, en com aquesta experiència mostra les noves realitats socials del món modern. 

El nou ordre global amb què conclou el segle XIX propiciarà una major presència del fet racial a les representacions artístiques de la figura humana des d'una perspectiva post-romàntica. L'interès de l'artista ja no és evocar paradisos exòtics on situar les seves escenes d'evasió i de misteri, sinó que té molt més a veure amb la reformulació d'allò identitari, ètnic, racial. La realitat de l'individu és abordada aquí sota el prisma del fet nacional, d'allò distintiu en termes d'herència i de pertinença a una comunitat específica, distingible de la resta gràcies a uns trets físics concrets, a una aparença externa determinada.  

A l'Espanya de començament del segle XX coexisteixen diferents visions i referents geogràfics i històrics que nodreixen de significat l'escultura que reflexiona a l'entorn dels tipus i els trets més essencials de la cultura vernàcula. D'una banda, el ja esmentat mediterranisme propi de la praxi catalana, centrat en l'herència grecollatina i en la meridionalitat com a font primigènia de la identitat del poble. En oposició a aquest, hi ha el poble castellà i el seu nacionalisme tel·lúric, en paraules de Carmen Pena.

Íntimament relacionada amb la Generació del 98 i el seu esperit regeneracionista, l'escultura castellana genera tipus per a una consciència nacional, prenent el paisatge de la Meseta, amb la seva geografia àrida i adusta, com a referent estètic i ètic en la construcció d'identitats noves. De genealogia renaixentista, tanmateix, per damunt de tot, fruit del contacte de l'artista amb la gent senzilla, amb els habitants dels pobles, aquesta mena d'obres responen a paradigmes sobris i continguts, sense efectismes ni sentimentalismes. Cisella amb autenticitat i honradesa un nou heroi, amb el qual contribueix al procés de renovació de l'escultura castellana moderna. 



J. M. InfiestaL' ESCULTURA I JO


José Manuel Infiesta Monterde (Barcelona, 1949) 
Arquitecte, escritor, editor i col·leccionista d'art.
Director del MEAM i President de la Fundació de les Arts i els Artistes


Potser és per la meva deformació professional d'arquitecte, però la veritat és que, des de ben petit, la meva visió del món era en volum i en blanc i negre. Només això explica la meva passió per l'escultura davant del conreu habitual de la pintura per part de la majoria dels amants de l'art. No és normal aquest fet, òbviament, però és clar que, ja a la meva època universitària, l'escultura va ser la gran porta oberta al món de les més elevades sensacions de què l'ésser humà pugui aspirar a gaudir en vida, les sensacions de l'art.

No sempre ha estat així a la societat, ja que a l'antiguitat i en un passat no tan llunyà, l'escultura va ocupar el lloc protagonista que com a gran art li corresponia. Però ha estat sobretot amb l'adveniment de la modernitat que ha anat decaient davant l'auge imparable de la pintura i de tècniques similars en dues dimensions.

Sempre m'ha semblat increïble que l'home no arribi a cansar-se mai de contemplar-se ell mateix, d'admirar-se i d'estudiar-se com si fos el principi i la fi de tot el creat. La història de l'art n'és una bona prova. I la de l'escultura és la demostració evident que l'home no es cansa mai ni es cansarà mai de representar una i una altra vegada el seu cos, les seves parts, la seva aparença, les seves expressions i el seu rostre... I és que estem tan obsessionats per nosaltres mateixos que repetim i repetim monòtonament el monotema de la nostra pròpia identitat i de la nostra aparença fins a l'esgotament. I, en realitat, l'art acaba sent això: l'expressió del sentiment, de les inquietuds de l'ésser humà, la descripció de si mateix. Com a tal, l'escultura resulta —no n'hi ha dubte— una de les mostres més autèntiques i originals de tota la seva creació. I, personalment, avui dia, gaudeixo aportant a la societat una de les col·leccions més nodrides i interessants d'escultura figurativa moderna i contemporània que es pugui trobar en aquest país.