Skip to main content
«Autoretrat davant el cavallet» (detall). Sofonisba Anguissola. 1556-57  Polonia, The Castle – Museum in Łańcut

MUSEO DEL PRADO: Bicentenari

LETICIA RUÍZ, M. MENA & J. M. MATILLA

MUSEO DEL PRADO - Bicentenario

El Museo del Prado, una de les pinacoteques més importants del món, acaba de clausurar la celebració del seu bicentenari, que ha comptat amb un magnífic repertori d'activitats i exposicions temporals en un projecte que ha estat compartit amb institucions i entitats, tant públiques com privades. El RCAB, a través de la seva revista d'art CERCLE, també ha col·laborat en la difusió nacional i internacional de l'ambiciós i selecte programa expositiu del Bicentenari que culmina amb una magnífica exposició dedicada a un dels més grans artistes de la història, Francisco de Goya.

El Museo del Prado va obrir les portes per primera vegada un 19 de novembre de 1819, enmig d'un dels períodes de major esplendor museística europea, entre finals del segle XVIII i començaments del XIX. (El Louvre, el 1793; el Rijksmuseum d'Amsterdam, el 1800, i la National Gallery de Londres, el 1824.


 

 

Sofonisba Anglissola & Lavinia Fontana

Història de dues pintores


Comissariada per Leticia Ruiz Gómez
Cap de Departament de Pintura Espanyola del Renaixement del Prado


Sofonisba Anguissola i Lavinia Fontana van néixer i es van formar a Cremona i Bolonya, respectivament, dos centres artístics italians geogràficament propers, però condicionats per les seves pròpies tradicions pictòriques, socials i culturals. Una i altra van partir de perfils familiars i biogràfics diferents, tot i que, en tots dos casos, el paper patern va ser fonamental a l'hora de condicionar les seves carreres respectives. Totes dues van saber trencar amb els estereotips que la societat assignava a les dones en relació amb la pràctica artística, l'arrelat escepticisme sobre les capacitats creatives i artístiques de la dona, i ambdues es van valer de la pintura per assolir un paper significatiu a la societat en què els va tocar viure.

Sofonisba va pertànyer a una família nombrosa d'origen noble i va practicar sobretot el retrat, tot i que el seu càrrec com a dama i professora de dibuix i pintura de la reina Isabel de Valois va enfosquir el seu paper com a pintora. La biografia de Lavinia Fontana entronca amb el perfil de la major part de les dones artistes. Era filla de Prospero Fontana, un pintor de prestigi a Bolonya, amb qui es va formar i va col·laborar. Les condicions econòmiques i socials favorables de la ciutat expliquen el paper destacat de les dones a la seva vida cultural, religiosa, social i artística. Lavinia va ser la primera dona que va obrir un taller propi i va dur a terme una notable activitat que s'estendria a Florència i a Roma, on es va traslladar a l'etapa final de la seva vida.

Sofonisba va iniciar la seva educació artística tot seguint les recomanacions formatives de les classes aristocràtiques. Gràcies al desplegament diplomàtic del seu pare, els seus autoretrats es van convertir en cartes de presentació i peces rares de col·leccionista que van forjar des de ben aviat la seva fama com a pintora i mite femení a seguir per part d'altres dones, la més rellevant de les quals va ser Lavinia Fontana, que, al seu retrat de 1577, va recuperar el model de Sofonisba per subratllar aquesta mateixa condició de dona culta i artista. 

Abans de la seva arribada a Espanya, Sofonisba va fer uns quants retrats de personatges il·lustres del seu temps que donen fe de la seva ràpida fama i de les seves dots per a un gènere en què s'aprecia la importància de les escoles veneciana i llombarda. Aquesta tipologia, l'adoptarà Lavinia vint anys després a les seves obres. Els personatges retratats tant per l'una com per l'altra reflecteixen una condició fonamental de l'època: la seva auctoritas, el prestigi moral i cívic que els seus coneixements i dedicació els van reportar.

A Bolonya i, més tard, a Roma, Lavinia es va convertir en la pintora preferida de les dames, les pretensions de mundanitat i luxe sofisticat de les quals sabia reflectir en l'opulenta i enjoiada indumentària dels seus retrats, sovint acompanyats de gossets petaners. Va realitzar també una interessant sèrie de pintures religioses marcades per l'espiritualitat de la Contrarreforma i, per tant, clarament influïdes per Correggio, Denys Calvaert, Niccolò dell'Abate i els Carracci. Va ser la primera artista que va realitzar composicions mitològiques, on, a més de desenvolupar la seva inventiva, va haver d'endinsar-se en la representació del nu, un terreny vetat a les dones. 
La sofisticada societat bolonyesa va ser capaç de conciliar el seguiment dels postulats religiosos contrareformistes amb el gaudi de les representacions mitològiques, amb el nu, principalment femení, com a protagonista. Un gust col·leccionista que es va estendre a Roma, on figures lligades al papat van encarregar a Lavinia aquesta mena d'obres. No són gaires, però conformen un conjunt eloqüent que manifesta la suggestiva habilitat de l'artista per seguir les estimulants estratègies eròtiques de les escoles de Praga i de Fontainebleau. La disposició dels nus, en els quals incorpora detalls que van més enllà del relat mitològic a l'ús, o la presència de joies, vels i transparències, que reforcen i estimulen la sensualitat de les anatomies, són un bon reflex de la potent capacitat d'invenció —la gran pedra de toc de l'art en aquelles dates— de Lavinia.

Els reculls biogràfics elogiosos sobre dones il·lustres van ser un gènere literari que va tenir un desenvolupament notable al segle XV. L'edició publicada el 1609 pel valencià Pedro Pablo de Ribera de Glorias inmortales, triunfos y heroicas hazañas de ochocientas cuarenta y cinco mujeres, antiguas y modernas n'és un exemple excel·lent i inclou una important semblança d'ambdues artistes. 
 



Ydioma universal. L'autor somiant. Sèrie somnis. Francisco de Goya. 1797. Museo Nacional del Prado.
Ydioma universal. L'autor som​​​iant. Sèrie Somnis. Francisco de Goya. 1797. Museo Nacional del Prado

 

Els dibuixos de GOYA


Comissariada per Manuela B. Mena Marqués, Cap de Conservació de pintura del segle XVIII i Goya (fins al gener de 2019) i per Manuel Matilla, Cap de Conservació de Dibuixos i Estampes. Museu Nacional del Prado.



Resulta sorprenent comprovar de quina manera els temes que al seu dia va abordar el visionari pintor aragonès continuen sent, en essència, els mateixos que ens preocupen en l'actualitat, fet que aporta a la seva obra, al seu llegat, una gran contemporaneïtat. De tot això, en deixen clara constància els seus quaderns i sèries d'estampes amb dibuixos als quals està dedicada la mostra Solo la voluntad me sobra, la major recopilació d'obres sobre paper de Francisco de Goya que s'ha aconseguit presentar fins ara en una exposició —al voltant de tres-centes peces— i en la qual han col·laborat la Fundació Botín de Santander.

Goya ja era un artista de gran reconeixement fa dos segles, quan el Prado va obrir les portes, i, avui dia, continua sent l'artista més representat de la pinacoteca, devota absoluta del pintor: prop de cent cinquanta pintures, cinc-cents dibuixos, les seves sèries d'estampes i una documentació única, com ara la valuosa correspondència que va mantenir amb el seu amic Martín Zapater. Això i la inqüestionable vigència de les idees i pensament que l'artista no va deixar mai d'abordar al llarg de la seva vida, van ser els motius pels quals el Prado va tenir clar que aquesta era l'exposició a la qual corresponia culminar el programa d'actes de commemoració del seu Bicentenari.
La importància dels seus dibuixos en el marc de tota la seva producció artística és tan gran com la de les seves estampes o pintures, perquè evidenciaven una profunda transformació, tant tècnica com formal, de l'art del dibuix de finals del segle XVIII. El seus dibuixos són per a Goya l'expressió de la seva llibertat creativa i formen part del més íntim i privat de la seva obra.

Els documents manuscrits de Goya, especialment les seves cartes, tenen un paper essencial per al seu coneixement com a artista i ésser humà. En aquest sentit, les cartes al seu amic Martín Zapater, escrites entre el 1775 i el 1799, a més d'aportar informació biogràfica de tipus professional i personal, revelen sense reserves el seu caràcter.

Un dels encants més grans d'aquesta exposició ambiciosa i intimista és el fet que no es tracta d'obres realitzades per encàrrec oficial, sinó que eren fruit de la seva pròpia collita artística, pur caprici i delectança per a una imaginació i visió creativa desbordants, no mancada de sentit de l'humor, de vegades satíric, i d'intencions moralitzants. Goya era intens i crític, amb tothom i amb tot. Únic. La seva forma d'interpretar i de representar la realitat, que veia d'una manera absolutament diferent a la dels seus contemporanis, era tan exquisida com transgressora. A més a més, però, el seu domini tècnic extraordinari, combinant l'aiguafort i l'aiguatinta, van situar Goya molt per damunt d'allò que era habitual aleshores, fet que li va fer assolir un protagonisme sense parangó a l'època.