Skip to main content
Foto C. Fermé NY

PEPA POCH: Apologia de l'exuberància

Intentar definir la trajectòria o l'estil artístic de Pepa Poch (Barcelona, 1960) no és cosa fàcil. Amb traça singular, aconsegueix que tot allò que passi per les seves mans acabi convertit en un caprici desbordant, tant de matèria com d'imaginació, que transporta l'espectador a un escenari graciosament vel·leïtós i abarrocat. I és que Pepa Poch no crea obres d'art; s'estima més viure-hi dins.

Crea la seva pròpia paleta de colors i juga amb els matisos, a partir de pigments naturals. És la glorificació mateixa del color. I és probablement per això que, al seu dia, Pepa es va convertir en una gran autoritat en qüestions cromàtiques. Va formar part activa de la International Colour Authority, una institució londinenca, ja desapareguda, que, juntament amb l'estatunidenca Pantone i la francesa Intercolor, marcaven les tendències de color en disseny industrial a escala mundial. 

Profusió de color o absència total de llum. Alegries profundes o fondes recances. Seqüències, totes elles, lícites en el seu univers artístic fantàstic, on recrea escenaris per a la il·lusió i la ficció. Un acarament ocurrent entre realitat i quimera. Quan Pepa Poch intervé, sempre surt dels marges de qualsevol paper, transcendeix el llenç i entra de sobte en una experiència aparentment disbauxada, de la qual forma part. L'univers fluctuant que apareix i desapareix, amb halos de llum, i que ve impregnat d'aromes mediterrànies. Una experiència multisensorial, d'arrelada estirp clàssica, tot i que més inquieta i transgressora.

A la primeria de 2018, Pepa va intervenir en un dels salons nobles del Palau Pignatelli i el va convertir en un espai banyat per la llum, i no em refereixo tan sols a la que irromp a través dels amplis finestrals i inunda la sigil·losa sala situada darrere del Saló dels Atlants. El Saló de la Llum, com va ser batejat, és ja en si mateix, tant pel que fa al continent com al contingut, una carta de presentació magnífica de com entén l'artista la instal·lació artística. Butaques i poltrones pintades a mà o teixides amb fil d'or, les aranyes del sostre, els terres, els dos llenços enormes amb canelobres, la vaixella, el lavabo de cortesia, tot absolutament sembla transmutat sota l'embruix d'alguns dels seus colors més icònics: or, plata, coure, rosa, cobalt, negre lava i un nodrit ventall de matisos que, en el seu conjunt, provoquen una explosió aclaparadora de color i de llum, una alquímia.

La meva pintura va començar a degotar quan es va morir el meu pare, perquè jo pintava plorant


Pepa, de manera molt sintètica, resumida, què significa per a tu l'art?

És jo.

Consideres que has aportat alguna cosa al món de l'art o bé que és l'art allò que t'ha apartat alguna cosa a tu? 

He aportat a l'art una altra visió de veure. I sí, l'art m'ha aportat una manera d'expressar-me des de l'ànima.

Presenta'ns el Saló de la Llum amb les teves pròpies paraules. Què ens mostrarà?

El Saló de la Llum de Pepa Poch és amor i màgia, és l'avantguarda d'un conte, un sentiment gran, clàssic i modern a l'hora, un estat de pau i sofisticació. ART.

La imatge que ofereixes és la d'una dona riallera i somiadora, molt vital. N'existeix un contrapunt?

Molts. Soc totalment emoció i sentiment i força i voluntat.

Si ara mateix et fessis un autoretrat, quin color o colors predominarien al llenç?

Plates, nacres, perles i grisos càlids. Un toc de rosa dolç i molts reflexos de llum, també. 

Cap a quina mena de color evoluciona la teva visió en aquests moments?

New white, skylight-pure, pavilion gray.

Alguna cosa que t'hauria agradat de fer i no has aconseguit?

Triar, crear i dissenyar colors i tonalitats per pintar una ciutat (edificis, carrer...). Les persones s'hi sentirien diferents, fascinades.

Què és el que et fa més il·lusió en aquests moments de la teva vida?

La meva mare, aquests dies, s'està morint i està renaixent; per tant, retrobar-me amb ella de nou a la llum de la consciència, amb una felicitat immensa. █