Skip to main content
Carmen Giménez mostrant la sèrie «Les femmes de Venise», 1956. Sales d’exposició. Foto Museo Nacional del Prado © Succession Alberto Giacometti (Fondation Alberto et Annette Giacometti, París / VEGAP, Barcelona. 2019

ENTENDRE GIACOMETTI: Carmen Giménez

Carmen Giménez Martín (Casablanca, 1943) és conservadora d'art del segle XX del Museu Guggenheim de Nova York i una de les principals autoritats mundials en la figura i l'obra de Picasso. Acadèmica honorària de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, està considerada com una de les màximes expertes en escultura modernista. Forma part del Patronato del Museo Nacional del Prado i de la Fundació Pilar i Joan Miró. 
Ella ha estat qui ha comissariat aquesta mostra i entén l'exposició com una visita pòstuma on les escultures de l'artista transiten per les galeries d'un museu que, paradoxalment, l’artista suís no va arribar a visitar mai. 

Sento una forta emoció davant de l'obra de Giacometti, quelcom profund que només se sent davant de l'art veritable, aquell que és capaç de resistir immutable el pas del temps


Dins del marc de celebracions del bicentenari del Museo del Prado, en col·laboració amb la Comunitat de Madrid i la Fondation Beyeler i amb el suport de l'Ambaixada de Suïssa i el Grup Mirabaud, la pinacoteca acaba de clausurar la mostra Giacometti al Museo del Prado, una cuidada selecció de vint obres d'un dels artistes més inquietants, enigmàtics i influents del segle XX, el qual concebia l'art com a punt de trobada del passat i el present, entenent com a atemporal la representació de la figura humana, la seva solitud i el seu aïllament.


BREU RESSENYA SOBRE GIACOMETTI


Fill d'un postimpressionista suís, Alberto Giacometti (Borgonovo, 1901 - Coira, 1966) va mostrar interès pel dibuix des de molt petit, vocació que el va acompanyar al llarg de tota la seva vida. Després de passar per l'Escola d'Arts i Oficis de Ginebra, als 18 anys es va traslladar a París, ciutat on va residir pràcticament fins a la seva mort. Allà l'artista va començar a treballar en dues de les seves principals inquietuds: el simbolisme i la simplificació en la representació de la figura humana fins a aquell punt previ a l'esvaïment. És aleshores, a mitjans dècada de 1940, quan el suís perfila el seu estil icònic i obre un període figuratiu característic, amb petites figures humanes extremadament estilitzades, de tacte rugós i aspecte lànguid, influït per les experiències viscudes durant la Segona Guerra Mundial. I és justament amb l'acabament del conflicte, el 1945, i fins a la seva defunció, quan tota la seva producció se centra obsessivament al voltant de la seva singular percepció de la figura i el rostre humans, de la seva presència i de la seva essència. «L'artista existencialista perfecte, (...) a mig camí entre l'ésser i el no-res», com el definia Jean-Paul Sartre. I és que, per a l'artista, és la mateixa matèria la que dona forma a l'escultura la responsable de la seva fragilitat i infortuni. El sempitern color gris, metàfora de la vida mateixa segons les seves pròpies paraules, bé va poder acompanyar la seva visió al llarg de tants i tants passejos per un París fosc, esquitxat de figures més mentals que no pas corpòries.


Un artista d'obra intrigant i diferent, el «perfecte existencialista»  a ulls de Sartre. Contemplant la seva obra, un no pot evitar imaginar-se un home desassossegat, turmentat, fins i tot...

La dedicació a l'art, i em refereixo al veritable lliurament a l'art, aquell en què «el pintor aporta el seu cos», tal com Valéry definiria el paper de l'artista en relació amb la seva obra, és, sens dubte, una de les dedicacions més complexes possibles i exigeix un alt grau de resistència davant de l'adversitat. Giacometti és un exemple extraordinari d'artista que lliura el seu cos a l'art, i, tant és així, que sovint és impossible deslligar el seu cos, la seva presència i, en definitiva, el seu ésser de la seva obra. Segurament, el cas de Giacometti és un dels exemples més extraordinaris en la història de l'art d'aquesta simbiosi entre artista i obra. Giacometti va ser extremadament auster, aferrat a la seva feina i als seus hàbits quotidians. No oblidem que resideix durant bona part de la seva vida al seu estudi del carrer Hippolite-Maindron de París, de vint-i-tres metres quadrats, on realitza, a més, bona part de la seva obra. És per això que –tornant a la seva pregunta– va ser segurament un «desassossegat», sens dubte; «turmentat»?, també. Però com no ser-ho quan el lliurament a l'art és incondicional?
Giacometti es va imposar el repte titànic de representar «tal com veiem» o, més aviat, de donar compte de la seva particular mirada a la realitat. Tenia una forma de treballar en què recomençava cada dia la feina feta el dia abans. Pretenia captar l'essència de l'altre a través de la seva aparença. El 1957, Giacometti escriu: «Je ne sais pas si je travaille pour faire quelque chose ou pour savoir pourquoi je ne peux pas faire ce que je voudrais». És a dir, que no pot fer allò que vol perquè no aconsegueix, al seu parer, representar allò que veu. Vol representar el que veu per poder veure la realitat. Segons el filòsof existencialista Jean-Paul Sartre, l'escultura de Giacometti estava «sempre a mig camí entre el no-res i l'ésser». Van ser grans amics, tot i que la seva relació no sempre va ser fàcil. Al seu llibre Les Mots, Sartre va reconstruir de manera personal l'accident de trànsit que va tenir Giacometti el 1938. Giacometti es va enfadar amb Sartre per haver-lo descrit a la Place d'Italie i no pas a la Place des Pyramides, que és on havia passat realment, a més d'altres imprecisions. Una cosa aparentment insignificant que, per a Giacometti, era, tanmateix, d'una importància primordial.

La relació de Giacometti amb l'existencialisme no em sembla tan evident, malgrat la seva conegudíssima amistat fallida amb Sartre i Simone de Beauvoir. És cert que Giacometti pot ser fàcilment qualificat com a escultor existencialista, ja que hi ha molts elements que apunten en aquest sentit. Crec que la seva obra, d'alguna manera, transcendeix a l'adscripció filosòfica temporal i determinada com l'existencialisme i és per això que la seva obra resisteix immutable el pas del temps. Crec sincerament que l'exposició que presentem al Museu del Prado és una mostra més de la transcendència d'una obra capaç de resistir l'esdevenir del temps, així com les possibles adscripcions filosòfiques temporals.

Una de les coses que més em van impressionar durant el muntatge d'aquesta exposició va ser, sens dubte, el sentiment que la presència mineral i allargassada, gairebé arqueològica, de les obres de Giacometti, donava la impressió que sempre haguessin estat allà on les vam col·locar, a les diferents sales del Museu del Prado. Davant d'obres de pintors «clàssics» com Velázquez, el Greco, Tintoretto o Zurbarán, les obres de Giacometti resisteixen la confrontació amb el passat, i és per això que transcendeixen de forma anàloga a qualsevol qualificatiu filosòfic concret i ens ofereixen una relectura constantment atemporal.

Giacometti materialitza en gran mesura la imatge de l'artista eternament insatisfet. Creu que va arribar a sentir-se en algun moment de la seva vida complagut?

No, i crec que aquesta insatisfacció va ser, en certa manera, el motor de la seva obra.

Una obra que aviat farà 80 anys, però d'una actualitat corprenedora... Era Giacometti un visionari?

La atemporalitat que he esmentat en l'obra de Giacometti és una qualitat de l'art que resisteix el pas del temps, malgrat la llunyania que puguem tenir amb l'artista. Hi ha alguna cosa «immutable», com diria Baudelaire, a l'obra de Giacometti, que resisteix immillorablement el pas del temps. El 1935, Giacometti trenca amb els surrealistes (moviment al qual s'havia adherit l'any 1931) a causa de la necessitat de servir-se d'un model, de tornar a la figura, al cap humà. Aquest afany per reflectir la realitat que he comentat suara, el va aïllar, en certa forma, del món de l'art del seu temps, època en què l'expressionisme abstracte estava en ple auge, i el va vincular inexorablement a l'art del passat i, en certa mesura, a l'art venidor. Va poder anticipar algunes de les tendències que més tard s'enfocarien en la figura humana com a referència primordial. Vist des d'una perspectiva contemporània, l'art de Giacometti continua d'actualitat sens dubte per aquesta capacitat de tractar el subjecte a la seva obra més enllà de les pautes pròpies del seu temps.

Es diu que era un home molt intens i introspectiu. Quina era la seva major obsessió? On creu que anhelava arribar?

No sé si va ser «intens» exactament, no vaig tenir el plaer de conèixer-lo personalment. Devia ser-ho, segurament. Introspectiu, potser. Tot artista ho és en certa mesura, oi?... Cal recordar que es va dedicar durant diferents etapes de la seva vida al retrat, i aquesta dedicació implica establir una relació constant amb el món exterior, amb els seus models, que, com és sabut, moltes vegades van ser els seus propis amics i familiars, però també marxants, crítics o escriptors. També és sabut que buscava el contacte constant amb la gent dins i fora de l'espai del seu estudi. Va ser assidu de cafès, així com de reconeguts bordells com l'Sphinx, on, per cert, va conèixer la Caroline, una de les seves estimades models. 

Sobre la seva major obsessió, certament m'hauria encantat preguntar-li-ho. Ara bé, si ens guiem pels seus escrits i, en certa manera, per la seva obra, podríem pensar en la seva fal·lera per representar la realitat (una infructuosa tasca comparativa enfront de la pròpia realitat ), qüestionant el cànon clàssic occidental, obrint-se a més fonts, com ara l'art ciclàdic, egipci, africà o bizantí. Va treballar ininterrompudament en la busca d'un ideal. La seva forma de treballar, la seva constància, el seu esforç, va ser un projecte destinat al fracàs. 

Ha representat Giacometti un punt d'inflexió en l'art? Com sintetitzaria la seva gran aportació, el seu llegat?

Francament, jo no diria que Giacometti o la seva obra siguin «un punt d'inflexió», més aviat al contrari, jo el veig més com un eix de continuïtat. L'obra de Giacometti —i per això ha estat possible el seu magnífic enquadrament al Museu del Prado— resulta una forma de connexió o de pont —si es vol— entre diferents èpoques de l'art. Mai una inflexió o una ruptura. Entenc que el seu llegat podria ser aquest, precisament: la constatació que l'art no avança ni retrocedeix; roman amb els mateixos problemes de fa segles, que no són tan diferents dels d'avui dia.

És la primera vegada que El Prado exposa obra de Giacometti, i la mostra recull peces dels últims vint anys. Representa tot un extracte de la seva obra, de la seva visió personal, o hi troba a faltar alguna peça en particular?

Vaig concebre aquesta exposició com un passeig de Giacometti pel Prado. Les seves figures es passegen i s'aturen, transiten entre l'animació i la quietud per les sales del Museu. El passeig comença a l'emblemàtica sala XII, coneguda popularment com la Sala de Les Menines, el sancta sanctorum del Prado, tal com li agradava anomenar-la al meu amic Francisco Calvo Serraller. Just a la sortida de la sala XII, entrant a la gran galeria del Prado, trobem el famós Chariot de Giacometti, compartint espai amb Carles V a la batalla de Mühlberg de Ticià. A ambdós costats, els bustos de Lothar, que, a més de franquejar aquest espai, contrasten amb bustos romans, i també s'estableixen encontres amb les obres del Greco, Tintoretto, Zurbarán, etc...

En una exposició tan especial com aquesta, sempre es troba a faltar obres i possibles relacions, però això forma part del procés de tot projecte i, molt especialment, d'un com aquest, amb la magnitud que implica posar en relació un artista modern amb pintura —diguem-ne— «clàssica» en un marc tan imponent com és el Museu del Prado, amb la seva aura especial, que alberga, com sabem, la millor col·lecció de pintura del món. 

L'artista va confessar que la seva busca sens fi no era altra que la sensació que experimentava treballant i que aquest era el motiu pel qual sempre hi sortia guanyant. Què sent vostè en contemplar la seva obra? 

Crec que és més aviat al contrari. Giacometti va expressar sempre el seu fracàs rotund i molt especialment pel que fa a la consecució dels seus objectius. El seu procés de treball ens recorda d'alguna manera el mite de Sísif, en la seva busca constant d'un objectiu sempre inabastable. Hi ha una frase de qui va ser amic seu, l'escriptor irlandès Samuel Beckett, que crec que defineix a la perfecció el procés de treball de Giacometti, i diu així: «Ever tried. Ever failed. No matter. Try again. Fail again. Fail better» («Ho vas intentar. Vas fracassar. Tant se val. Prova-ho una altra vegada. Fracassa una altra vegada. Fracassa millor».)
Sento una forta emoció davant de l'obra de Giacometti, quelcom profund que només se sent davant de l'art veritable, aquell que és capaç de resistir immutable el pas del temps. 

 

 

 

Copyright 2017 - Editorial Llei d'Art