Skip to main content
«Laurelle and Julia», Jaume Plensa. Foto Laura Medina. © Plensa Studio Barcelona

JAUME PLENSA: Incommensurable

Només quan l'art surt del museu per enfrontar-se al dia a dia de l'espai públic, a les inclemències del temps, a la mirada no experta, és quan demostra la seva vàlua: desprotegida i al ras, és aleshores quan l'escultura monumental s'exhibeix en tota la seva nuesa i bellesa, quan es desentranya —o no— el seu enigma, quan comença la màgia. 

Això és quelcom que coneix molt bé l'artista català Jaume Plensa. Una gran part de la seva producció escultòrica es troba ubicada de manera permanent en espais públics, des de «The Crown Fountain» al Millenium Park de Chicago —una de les seves obres més icòniques— a «Breathing», un colós de vidre, acer i llum situat al flamant edifici londinenc de la BBC, sense deixar de banda la impressionant «Dream», un bust femení grandiós inaugurat el 2009 a la localitat minera de St. Helens, a prop de Liverpool. I, així, moltes altres peces, repartides per ciutats de mig mon, tan boniques com simbòliques, silencioses i expectants, dignes ambaixadores d'un discurs coherent i cabal, on la poesia i la filosofia sumen sempre. L'escultura pública, l'entenc com una mena d'ofrena humana que estén ponts entre la immensitat de la natura i nosaltres, un tòtem. És, paradoxalment, un acte d'humilitat que ens ha de recordar el que som en realitat i els valors que no hauríem d'oblidar mai.

Plensa és un home viscut, però no gastat. La seva escultura no deixa de ser un etern i formós interrogant, l'expressió mateixa de les seves inquietuds i afanys. I, mentre continuïn existint preguntes, no val gaire la pena aturar-se en les respostes, com ell mateix ha afirmat en més d'una ocasió.

Treballa amb una infinitud de materials (ferro fos, alabastre, fusta, vidre, etc.) i és devorador de poesia perquè, com moltes altres formes d'art, aquella té la rara habilitat d'anar impregnant tots i cadascun dels teixits de la societat sense que aquesta se n'adoni, fent-se'ls seus sense cap més instrumental que la bellesa immensa que abriga i el seu missatge silent etern i brillant.

I és que és força òbvia la devoció del català pel gènere humà i la seva absoluta fascinació per la poesia, per les humanitats. Potser és per això que cadascuna de les seves escultures —potents, però sempre amables i reconfortants— representa una celebració, una eucaristia. Són tributs a quelcom perdut, arrabassat, oblidat, que, sense cap mena d'ostentació, entren a formar part de la vida d'una comunitat, d'una història o d'un escenari. 

La contemplació de moltes de les seves obres és conciliadora i convida a una mena de reflexió immersiva, a una apagada de pensaments, a un renaixement sensorial i emocional: una cosa com ara estimar sense entendre, un lloc virtual on es convoca al record, a la commoció, a l'exaltació, a la torbació més convulsa. Això és bellesa, això és art. 

En un món com l'actual, on tot sembla tenir més d'un sentit segons el context, els condicionaments expressius són aclaparadors, és justament on la creació artística, sigui la que fos, ha de brollar i vessar com un flux de consciència fecund amb puresa i rotunditat.

I vet aquí com se'm revela l'obra de Plensa, artista de capçalera d'una servidora, fidel reflex d'un pensament eteri i vaporós, d'un home d'instints conciliadors i mirada lúcida de la mà del qual sorgeix un art endolcidor de conflictes interns, agent provocador dels millors i més nobles impulsos, discret recordatori de la nostra condició i de les nostres opcions. 
Com ha de ser. █
 

 

 

Copyright 2017 - Editorial Llei d'Art