Skip to main content
Exposició de Picasso a la Xina. Foto Joan Abelló

PICASSO I EL CERCLE

Una passejada en el temps pels tres segles (si hem de ser precisos cent-trenta-set anys, repartits en tres tongades) d’existència del Cercle Artístic de Barcelona, ens informa de la relació circumstancial o ben propera d’un dels artistes més cèlebres del període de l’art contemporani amb la institució, Pablo Picasso. 

SEGLE XIX

A partir del comentari del prolífic i imprescindible historiador de l’art Francesc Fontbona i de Vallescar, en el pròleg a l’únic llibre dedicat al Cercle Artístic, escrit per Maria Isabel Marín (Cercle Artístic de Barcelona. Primera aproximació a 125 anys d’història, Barcelona 2006), ens assabentem d’una cada vegada més consistent i provada presència del mestre Pablo Picasso a l’entitat. Diu textualment: «És cert que el 1918 va ser proposat com a soci de mèrit Pablo Picasso, un artista que de ben jove alguns el recordaven fent natural allà, costat per costat amb el madur [Francesc] Gimeno».

És un tema gens estudiat, que hauria d’haver engrescat a més d’un, relacionat o no amb el Cercle, però per ara ens quedem amb la certesa que en les actes datades el 29 de setembre del 1899 ja consta com a soci un tal Pablo Ruíz i amb les ganes que algú en desenvolupi la recerca. De fet no és gens agosarada la informació de Fontbona, el Cercle que hauria conegut el jove Picasso, entre 1895 i 1900, no era ni Reial (mèrit concedit per Alfons XIII en 1917) ni ocupava el majestuós edifici actual. 
Aquest Cercle Artístic de Barcelona una mica canalla, organitzador de fastuosos balls al Liceu, freqüentat per una sèrie d’artistes bohemis, molts d’ells adscrits al Modernisme, és el que coneixerà Pablo Picasso, més en sintonia de gustos amb el jove artista, que freqüentaria a Barcelona els bordells que després inspiraran moltes de les seves pintures, algunes d’elles tant determinants per a la història de l’art contemporani, com Les Demoiselles d’Avignon (París, 1917). Potser el personatge que més quadrava en l’imaginari del jove Picasso és Ramon Casas (membre de la junta directiva de l’entitat el 1893, nomenat vicepresident del Cercle al 1897 i soci de mèrit al 1915), quinze anys més gran que Picasso, i un dels artistes que ell tenia present com a referent en el seu període de formació a Barcelona. 

SEGLE XX

L’únic punt de connexió amb el segle XX i el mestre és el fet ja esmentat de nomenar-lo soci de mèrit el 1918. L’any abans, el 1917, és la data de la segona llarga estada de Picasso a Barcelona, de juny a novembre. El Museu Picasso de la ciutat ho commemora amb una mostra temporal, comissariada per l’actual director, Emmanuel Guigon. Un Picasso ja reconegut i triomfant, és l’any de Les Demoiselles d’Avignon, passeja per la ciutat a l’espera del passaport rus de la seva amistançada i després primera dona «legal» Olga Khokhlova, ballarina dels Ballets Russos. Uns mesos abans s’havien conegut i promès a Roma, ciutat que ara li dedica una mostra molt més completa inaugurada el passat setembre a l’Scuderie del Quirinale, Picasso. Tra Cubismo e Classicismo: 1915-1925. L’altre i circumstancial relació és de veïnatge i en absència seva: l’edifici del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya es construirà entre 1959 i 1962, per l’arquitecte català Joan Busquets Sindreu, una mostra de racionalisme en un context quasi arqueològic. L’arquitecte va aprofitar la simpatia per Picasso per demanar-li uns dibuixos a esgrafiar a la façana, a partir d’un sistema creat pel noruec, Carl Nesjar. Des de 1962, per tant, tindrem d’aleshores i de forma permanent, una exposició de dibuixos de Picasso davant per davant.

SEGLE XXI

Del segle que corre, només cal esmentar dues exposicions, comissariades per Francesco Gallo i realitzades entre 2015 i 2016 a Xina, a cura de l’associació italiana Metamorfosi amb partenariat amb Resourcevalley MC Co., Ltd. (Shanghai) i la Riverside Kai Ya Real Estate Development Co., Ltd. (Pequín), més la col·laboració del Cercle, concretament del president Josep Fèlix Bentz i qui signa. Pel que fa a la part fotogràfica de les mostres, gràcies a la col·lecció de Guy Ludovisi de Luxemburg, actualment gestionada pel Cercle, amb instantànies —sobretot— d’Edward Quinn i André Villers, sobre els darrers anys del mestre. 

Picasso a la Xina. Obres de col·leccions privades italianes i europees, es va poder veure primer a Xangai del 28 d’octubre del 2015 al 31 de gener del 2016 a l’espai expositiu i museístic del Centre Comercial Global Harbor. I la segona a Pequín, al tot just obert Museu d'Art Riverside, dirigit per Mona Sun Yue, del 28 de maig al 8 d’agost del 2016.

Una gran monografia dedicada a Picasso en un país on per raons tècniques i polítiques ha estat poc present l’artista que incorporava setanta-vuit obres dels col·leccionistes italians i tres treballs d’altres col·leccions europees. En la tria també va col·laborar l’artista albanès Alfred Milot Mirashi. Composta de quatre seccions, l'exposició, va oferir obres mestres en format d’oli sobre tela com El mosqueter, 1964 (triada com la imatge simbòlica de la sèrie), i Bust de Dona de 1954. Trenta-sis obres gràfiques i quaranta precioses ceràmiques que la complementaven i aspiraven a descriure la vida artística i personal del gran mestre d’origen espanyol, francès de residència i universal pel seu art.

El retrat del que molts consideren la major expressió artística del segle XX es va completar, com una mena d’«espectacle dins de l'espectacle», amb seixanta-set fotografies d'Edward Quinn, el fotògraf irlandès relacionat per una profunda amistat amb Picasso des de 1951 fins a 1973, any de la mort de Picasso. Villers va morir durant la celebració de les dues mostres, l’1 d’abril del 2016. Gràcies a aquesta estreta relació, Quinn i Villers van ser capaços de reprendre i fotografiar Picasso fins i tot en la seva versió més íntima i menys coneguda. La sèrie de fotografies exposades a Xina forma part de la col·lecció privada europea, ja esmentada. Unes fotos on nosaltres emfatitzem la qualitat humana de l’artista sovint definit com a monstre en les seves relacions humanes: «una sèrie de Quinn, en què Picasso s'intercanvia infinitat de barrets en virtut del personatge que representa, de torero a guitarrista flamenc, per citar les peces que estan presents en l'exposició. Villers repeteix aquests temes  i n’afegeix de nous, com el pistoler de western, però potser la realitzada enfundant el mestre amb el tors nu una senzill gorra de paper, que indueix a la bogeria, és la que supera en capacitat de paròdia a l'anterior famosa sèrie de Quinn esmentada». Algunes d’elles són molt impactants i van ser més visionades pel públic xinés que les pròpies obres plàstiques. Hi havia detalls que ho provocaven com «l'alegre disposició del mestre a realitzar aquests jocs que ens presenta un Picasso desacomplexat i proper, familiar i molt humà. Com a complement de la mateixa sèrie [...], Villers va realitzar-ne una altra en què Picasso només porta els seus cèlebres calçotets blancs —per cert, molt ben planxats— i va transvestit de mariner amb objectes trobats a l'estudi, en actitud bromista endossant una gorra estival, i una pipa decorativa en mà».
En definitiva, l'espectacle Picasso a Xina —afirma Pietro Folena, president de Metamorfosi— cal explicar-lo en referència a la famosa frase de Picasso: «Em va prendre vint anys aprendre a pintar com un artista; i tota una vida per aprendre a pintar com un nen». █ 

 

 

Copyright 2017 - Editorial Llei d'Art