Skip to main content
RICHARD ESTES, 1985. Cortesia de l'artista

RICHARD ESTES: Cròniques d'una realitat

Nascut el 1932 a Illinois (Estats Units), Richard Estes és un dels grans del fotorealisme nord-americà. des de fa seixanta anys, viu i treballa tant a Nova York com a Maine i ha representat, amb tanta destresa com meticulositat en el detall, ambients urbans caracteritzats per l'ús de la llum refractada, fet que confereix als seus llenços un efecte cristal·lí i fulgurant.  malgrat que manhattan ha estat la seva debilitat temàtica, hi ha hagut moltes altres ciutats, com Barcelona, París, Chicago o Venècia, que també han sabut captar la seva atenció.


Ha recreat algunes de les estampes més icòniques de la ciutat de Nova York: el seu ambient, el seu fulgor i la seva penombra, els seus matisos cromàtics, a la llum d'una perspectiva límpida i d'una mínima intromissió sobre les fotografies que ell mateix captura. Una mena de reflexió que apaivaga la pressa i convida a degustar el moment, l'essència d'un instant robat, un to canviant, un tornassol.

L'art contemporani no m'interessa massa. Quan contemplo un Vermeer, em segueix costant entendre com ho feien els grans mestres per aconseguir que l'obra superés a la realitat

Richard Estes

La seva elaborada trama parteix d'un treball aplicat previ durant el qual l'artista nord-americà matisa finament la realitat captada seguint un procés creatiu conscienciós, alterant perspectives i desplaçant, fins i tot, els punts de fuga per oferir una realitat, una quotidianitat, que tan sols ho és en aparença, ja que, com ell mateix ens ha confessat, tan rellevant és allò que es pinta com la manera de fer-ho. 

Per primer cop a Barcelona, de la mà de la Marlborough, acaba de presentar una magnífica col·lecció d'obra recent on, com és habitual en l'artista, hi ha subjacent un qüestionament de la realitat i un rentat de cara escrupolós mitjançant l'ús d'hàbils artificis. Tot i continuar essent un romàntic del pinzell, el seu enfocament realista és modern i honest: recorre a una iconografia que habitualment no té gaire més a dir. El cas és que ell ho diu d'una altra manera, i el seu virtuosisme tècnic en fer-ho provoca fascinació en l'espectador, cosa que també podria ser provocat per aquesta atractiva sensació de buit, de rara nitidesa, d'absència de figures, que empeny a embeure's d'un paisatge on tot queda enfocat i res mitigat per la terbolesa o la imprecisió del desenfocament de la tirania de la realitat: vet aquí la mestria.

No se sent còmode quan és titllat de fotorealista perquè, tot i basar-se en la imatge fotogràfica prèvia, aquesta no és més que un element constitutiu d'una elaborada composició que no es limita a imitar escrupolosament la realitat, sinó que, incorporant-hi el dibuix i distorsionant-ne estratègicament certs elements, concilia diferents perspectives per aconseguir una mena d'efecte o il·lusió òptica. Les seves obres potencien els jocs naturals de reflexos de llum sobre diferents superfícies, distorsionant, magnificant o, fins i tot, superposant imatges, de manera que la peça final incorpora un cert enigma, una confusió que convida a preguntar-se quina part és real i quina part és fictícia. 

L'artista ja va tenir una retrospectiva fa deu anys al Thyssen de Madrid. En aquella ocasió, Guillermo Solana, director de la pinacoteca, comparava l'obra del nord-americà amb la de Canaletto. Estes, d'igual manera que el venecià, i salvant les lògiques i paleses diferències, es va decantar en el seu moment per la representació d'escenes i paisatges urbans contemplats en perspectiva, amb o sense presència humana, un gènere pictòric propi del Settecento venecià i conegut com a vedutisme (de veduta, que signifca «vista»).

Durant uns quants dies, coincidint amb la seva recent exposició a Barcelona, Richard Estes s'ha passejat per la Ciutat Comtal càmera en mà a la cerca i captura d'un nou projecte pictòric. Ara la seva càmera és digital, i tampoc no serà la primera obra que l'artista realitza sobre la ciutat, és clar. View of Barcelona, pintada el 1986, oferia una vista personalíssima de la ciutat des de la Sagrada Família i pertany actualment a una col·lecció privada. 

Reservat, afable i molt disposat en tot moment a col·laborar, és poc amic d'interpretacions sobre la seva obra. Ens confessa que no li interessa gaire l'art contemporani i que no desitja entrar en el joc de les crítiques o les comparacions, perquè l'únic que vol  és pintar, i, per poder-ho continuar fent, evidentment, cal vendre quadres. No cal dir que, en aquest darrer aspecte, tanmateix, l'artista nord-americà no té per què amoïnar-se en absolut. █