Skip to main content
Teresa Llàcer en el seu estudi de Barcelona. Foto Luisa Noriega

PASSIÓ I COHERÈNCIA: Teresa Llàcer

Nascuda a Mont-roig del Camp (Tarragona), el 1932, Teresa és doctora cum laude en Belles Arts i ha exercit com a professora titular de pintura i dibuix a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona durant trenta-tres anys.
Deixebla de Ramon Sanvisens (deixeble al seu torn de Joaquim Mir), des de 1969, data en què va exposar per primer cop a Itàlia, s'ha mantingut sempre activa com a artista i ha exposat internacionalment una obra que ella mateixa suggereix de definir com una mena d'expressionisme del dibuix i del color. 

Enèrgica i profundament vital, la seva temàtica —àmplia com les seves mires— contempla a certa distància un llenguatge figuratiu modern, profundament reflexiu i emotiu. Hem quedat per tenir una conversa a la seva acollidora casa, al costat del parc Güell. És un lloc encantador en què cada moble, cada objecte, sembla custodiar la seva pròpia història. Cordial i ufana, aplega diversos exemplars de llibres, que em regala i que accepto orgullosa. Són magnífics i tots presenten l'autora i la seva obra amb devoció, respecte i molt d'ofici. I no és d'estranyar, perquè, al marge de la qualitat i honestedat de la seva obra, que, al llarg de la seva evolució, ha estat sempre digna ambaixadora de les inquietuds i els propòsits de la seva autora, Teresa Llàcer és una dona amb casta i grandesa, i això és quelcom força excepcional en un món com l'actual on gairebé ningú no és el que sembla i cal ser prou hàbil per extreure alguna veritat entre els enredats embulls de la falsedat.


Té uns ulls preciosos i la seva mirada trenca el gel. Fa la impressió que tot l'univers li cap en un únic cop d'ull, i, a través d'ella, un s'imagina les proporcions que pot haver adquirit el seu petit món des de la perspectiva d'una dona tan audaç i eixerida. 

M'oblido d'allò que li volia preguntar i opto per deixar-me emportar. Al cap i a la fi, pel que fa al seu treball artístic han estat moltes les plomes que, amb precisió i bona prosa, han sabut posar-lo al lloc que es mereix. M'interessa molt més la persona i, a mesura que transcorre el matí, falten hores i sobren ganes per continuar conversant.
Ha sabut traure bé el suc de tot allò que ha viscut perquè, d'una manera increïblement lúcida i respectuosa, repassa alguns dels episodis més durs de la seva vida sense que aquest somriure seu, dolç i apaivagador, abandoni el seu rostre ni un sol moment.  Davant d'allò que considera que no està bé, convida al canvi, a la reflexió, sense irascibilitat, amb ponderació i sentit comú, i deixa clara constància de tot plegat a les seves obres. 

Una dona que ha enarborat la llibertat des del silenci de la seva profunda introspecció, que ha sabut corregir i continuar endavant sense contemplacions i que ha fet de l'objecció i de la integritat el seu estendard. Sembla impregnada d'un halo d'integritat davant de les adversitats i de tenacitat per la vida, per l'excels, pel més tendre, pel més encertat. I l'art és la seva vida, perquè és així com es mostra. Les seves obres són testimonis fidels de tot allò que ha viscut i de com ho ha viscut, i això em sembla el més irreprotxable que he sentit en molt de temps dels llavis d'un artista. Entén i contemporitza, però es manté ferma en les seves conviccions, que defensa amb veterana saviesa, com quan defensa la validesa del dibuix, omnipresent en tota la seva obra i primer intent de compenetració entre el tangible i l'intangible. És —o, si més no, així m'ho sembla— part de l'essència de l'artista, que confessa que sempre ha dibuixat i que és, amb el dibuix, ànima i suport de la idea primigènia, amb qui diu que se sent en deute d'alguna manera. Deu ser per això que concedeix al gravat tantes atencions. 

Penso que soc només una dona arrelada a la terra i a les seves conviccions

M'ensenya el seu taller, captivador i lluminós, ple a vessar de color i d'empremtes del pas de gents, de moments contats o per contar, de silencies a penes trencats. Un gat cepat de pelatge cuidat s'adorm damunt d'un balancí al sol i amb prou feines fa cabal de la presència d'un estrany. Teresa està preparant els gravats amb els quals felicitarà les festes als seus amics i parents, un nou missatge encriptat i destinat a provocar una reacció possiblement diferent en cada destinatari. A mi, rebre'l m'ha arrencat un gran somriure perquè he recordat la nostra trobada i aquella residència encantadora que acull les passions, viscudes o per viure, de Teresa Llàcer, una casa amiga on el sol lluu fins els dies núvols i on tot adquireix significat en el mateix moment en què hi té cabuda. █