Skip to main content
Foto Quique Maciá. Lic. Creative Commons

REFLEXIONS AL VOLTANT DE LA BELLESA

Cada cosa té la seva bellesa, però no tothom la pot veure

Confuci (551 a.C - 478 a.C) Filòsof xinès

Es coneix com a experiència estètica el resultat de l'enfrontament entre l'ésser humà i la bellesa. Aquest sentiment estètic té a veure amb una experiència, mai amb un concepte. Sobre aquest tema, Oscar Wilde era concloent: «La bellesa és molt superior al geni. No necessita explicació». 
Però només la bellesa de l'esperit és immortal. És bellesa suprema. La bellesa física és, atesa la seva condició fugaç, imperfecta per definició. A propòsit d'aquesta última reflexió, cito el gran Leonardo da Vinci: «La bellesa pereix en la vida, però és immortal en l'art». La poderosa influència que ens va deixar el gran llegat clàssic grec en aquesta qüestió s'ha anat perfilant a poc a poc en resposta a una imperiosa necessitat d'adaptació i ha anat involucrant activament l'acte de la contemplació del bell com a element intrínsec del procés. Aquesta perspectiva subjetivista condiciona el valor del bell a l'apreciació personal. 
A partir de Kant, la interpretació de la bellesa va començar a experimentar una evolució imparable cap a l'ideal romàntic. L'impacte de la visió d'una cosa bella esglaia i provoca fascinació, cosa tota ella que condueix a un estat d'elevació de l'ànima que esgarrapa el misticisme quan l'emoció brolla de l'esperit sensible d'un artista, al marge de qualsevol altra consideració teòrica. Sobre això Gustavo Adolfo Bécquer rubrica: «L'espectacle del bell, en qualsevol forma en què es presenti, eleva la ment a nobles aspiracions».
Però la bellesa lliure és, per antonomàsia, la bellesa de la natura. S'imposa a l'ésser humà i la seva contemplació alimenta la sensibilitat, crea harmonia i provoca un plaer estètic, una fascinació, un embadaliment que sembla detenir el temps. 
L'art, tot i que ho pretén, no gaudeix d'aquesta llibertat. Per a qualsevol disciplina artística, ja es tracti de música, literatura, arts escèniques, arquitectura, cinema, pintura o escultura, la bellesa hauria de ser la més gran de les aspiracions. L'erudit d'art nord-americà, Arthur Coleman Danto, ja mort, asseverava que, des dels seus inicis, el segle XXI havia estat testimoni de la desaparició de la bellesa en l'art. Afortunadament, tanmateix, sembla que tots els moviments són cíclics i atenen a moments històrics que volen reforçar la seva raó de ser (per bé que no sempre ho aconsegueixen). 

«La bellesa, com la veritat i la bondat –assevera Coleman– és un dels pilars que sustenten el valor de la humanitat, [...] imaginar un món sense bellesa és com imaginar la vida sense bondat. És quelcom que ningú voldria viure, però no crec que la bellesa sigui tan important en l'art. El que importa en l'art és el significat». 
Però, encara que coincidim en el fet que la bellesa en l'art resideix en aquest tros d'ànima subjacent en cada obra, l'espiritual s'ha de materialitzar de forma cortesa i destra. El bon artista reconeix l'essència de la seva idea i li dona forma, vinculant-la a un concepte que després reflecteix. Com a fermall d'or, i a tomb d'aquest últim paràgraf, comparteixo el sentiment d'un dels més grans romàntics alemanys, Caspar David Friedrich: «El pintor hauria de pintar no només el que troba davant seu, sinó també el que veu en el seu interior. Si no aconsegueix veure res, hauria de deixar de pintar el que es troba davant». 

I és que no hi ha cap obra d'art, per molt perfecta que sigui la seva factura, que pugui prescindir d'ànima. El bell, sense substància, és buit, mer i frugal entreteniment. Només l'essència aporta transcendència i perennitat, perquè el que no es recorda és com si mai hagués existit. 

L'encant de la bellesa rau en el seu misteri; si desfem la trama subtil que enllaça els seus elements, se n'evapora tota l'essència

Friedrich Schiller (1759-1805)