Skip to main content
ANTONIO LÓPEZ GARCÍA. Foto Carles Balsells. © RCAB

ANTONIO LÓPEZ: Instint i perseverança

Antonio lópez va viatjar a la ciutat comtal convidat pel reial cercle artístic de barcelona-institut barcelonès d’art per rebre la medalla d'or de la institució, el màxim guardó que l'emblemàtica entitat concedeix a les figures més rellevants del món de l'art i de la cultura en general. durant la seva visita, va fer gala de la seva extraordinària disponibilitat, senzillesa i cortesia, visitant els tallers i comentant amb socis i alumnes de l'rcab l'evolució dels seus treballs.

Als seus 81 anys, el cotitzat artista manxec no té ni la més mínima intenció de retirar-se. Ben al contrari, l'angoixa no disposar de més temps per poder-lo dedicar al sempre meticulosíssim procés de creació dels seus quadres i treballa en diverses desenes d'obres alhora. Actualment camina embrancat en unes vistes de Bilbao des de la torre Iberdrola i en unes altres de Sevilla, cap al Guadalquivir,… Nord i sud d'Espanya, amb les seves geografies tan diferents i sorprenents, tan màgiques: «La de Bilbao és una visió hivernal, mentre que la de Sevilla és estiuenca» –ens comenta.
Afable, de mirada bondadosa i indumentària humil, sorprèn com un home de conducta tan trempada pot arribar a manejar el seu entorn –mitjans inclosos– amb tanta desimboltura. 
Li he portat des de Lleida una cosa que sé que li encanta, un xolís, un embotit típic del Prepirineu català. A més de fer gala de gran ofici, ell és un home de bons hàbits i un gust exquisit. Fill de pagesos acomodats i amo d'una gran destresa en el dibuix, el va animar el seu oncle, un magnífic pintor costumista, a dedicar-se a la pintura, fet que va motivar que s'instal·lés a Madrid, a només tretze anys, per estudiar a l'Escola de Belles arts de San Fernando, on va romandre fins al 1955 i durant l'estada al qual va conèixer un interessant grup d'artistes, més endavant conegut com l'Escola de Realisme de Madrid. Casat el 1961 amb la pintora María Moreno, per qui sempre ha sentit devoció, és pare de dues filles. 
Viu sense pressa, però sense pausa, i pinta amb gran lentitud, de forma meditada, buscant i rebuscant l'essència, el matís, escrutant a l'aguait el moment perfecte. No dóna per resolta l'obra fins que creu haver arribat al límit de les seves possibilitats. Per a ell, la bona relació amb un quadre és el que l'anima a continuar retocant-lo durant anys i anys. Encara que no sempre és possible. «Es tracta de millorar-lo, no d'empitjorar-lo» –aclareix Antonio. Així, doncs, si la relació no és bona, paga més la pena donar-lo per acabat. 

Hi ha alguna cosa meravellosa en el fet d'aconseguir el to, de relacionar entre si els colors d'una manera harmònica i crear amb tot això una forma d'emoció

Què és el més valuós que t'ha ensenyat l'art?

Aporta una cosa que és molt important, perquè la vida és dura, aspra, i l'art suavitza molt la relació amb la vida, perquè té un fons de bellesa que et permet penetrar-hi de manera molt positiva.

Què és el que veus quan mires cap enrere?

Fa de mal concretar, perquè gairebé tot té relació amb l'art, especialment des dels 13 anys. He conegut persones que m'han enriquit, que m'han aportat moltes satisfaccions i alegries. Recordo la infància,… meravellosa, i quan les coses van començar a prendre un to gris i posar-se més lletges, entre els 12 i els 13 anys, la pintura va suposar rescatar-me de tota aquella duresa,… des de llavors i per a tota la meva vida.

I què veus ara quan mires cap endavant?

Veig moltes amenaces, de persones que estimo i que estan en una situació difícil. Això és una ombra en la meva vida. A més, per desenvolupar bé el meu treball, la plenitud física és essencial: tenir bona vista, bones cames, i sovint em pregunto fins on podré arribar.
Potser el més savi seria fer una pintura i una escultura adequades al moment, a una nova forma de mirar, menys penetrant i afinada que quan tenia més bons ulls. És possible que el veritablement savi seria no posar finestres si és que no les veig; però, per a això, hauria de reciclar-me com a pintor, i no m'hi veig amb cor. Seria realment fantàstic poder fer-ho. Penso en Velázquez i en la seva evolució des de les seves primeres obres a Sevilla,… amb aquella il·luminació, fins a Les filadores on tot és tènue, borrós, gens precís. La meva visió ha canviat i seria meravellós evolucionar sobre la base de les meves pròpies incapacitacions. Una cosa així com ara optar per fer servir un Bic quan ja no disposes d'una ploma estilogràfica.

A la meva edat no puc permetre'm el luxe de ser ombrívol. M'agrada treballar, narrar el que conec, el que m'envolta, i la pintura m'ajuda a estar en harmonia amb la vida, amb la gent. Reconec que tinc molta paciència amb ells i sóc complaent i delicat, fins i tot, amb els més pesats, perquè necessito estar en contacte amb el món real, i l'art és una bona companyia. Em fa millor persona

Del teu dia a dia, que és el que encara més t'agrada?

Bé, jo acostumo a llevar-me malament en general. A dos quarts de 8 sento com se'm tiren a sobre totes aquestes coses que se'm fan feixugues. És una sensació de batalla sense saber què passarà, una batalla de la qual me'n vaig sortint, tanmateix: em dutxo, preparo l'esmorzar per a Mari i per a mi, i vaig a poc a poc millorant i omplint-me de positivitat amb tot allò real que té a veure amb la meva vida, encara que en general oscil·lo molt entre moments dolents i bons, i això succeeix d'una manera tan ràpida i inesperada, que em produeix un gran neguit.
M'ajuda molt la quantitat d'ofici que porto al damunt, com manejo les dificultats. Tinc molta experiència i, malgrat tot, de vegades perdo el sol i em quedo amb sensació d'impotència perquè m'he marcat altes cotes de treball, potser ara més que mai.
Compto amb estímuls; els busco, si no els tinc. M'arriben d'una manera natural, i em moc molt bé en la tasca diària, la sé manejar bé. Però cada etapa que et toca viure et sorprèn, i la dels 80 anys l'estic vivint per primera vegada. Haig d'adequar-m'hi sense que canviï el principal.

Algun temor? Ets nostàlgic?

No,... crec que no. Sóc conscient de les pèrdues i del que suposen en la meva vida, i hi ha coses que no sé restituir. Puc ser derrotista, de vegades, que és molt diferent, i un sentiment poderós pot arribar a ensorrar-me.

I quan t'atrapa un sentiment així, com ho afrontes?

M'aferro al que tinc. La sola presència de la meva dona m'apaivaga, encara que ara només sigui quan la contemplo asseguda i tranquil·la. És una cosa icònica i m'assenyala el camí veritable de les coses. Em fa molt de bé.

Et queda alguna cosa realment important per fer?

M'agradaria continuar amb el que porto, no com una cosa nova, sinó com una prolongació del que sempre he estat fent. Aparentment, és el mateix, però sempre duu alguna cosa incorporada, encara que ni tan sols la busqui.

Has aconseguit arribar molt lluny amb el teu ofici i qualsevol cosa que tu diguis servirà de referent per a molts. Què els diries als més joves?

Sobretot, que triessin bé els seus governants, que no s'equivoquessin una vegada més com ens hem equivocat nosaltres, perquè això té unes conseqüències dolentíssimes, imprevisibles.

De tot el que s'ha dit sobre tu, què és el millor que t'has sentit a dir?

Doncs, sens dubte, el que m'han dit els meus amics, perquè ve del cor. Recordo moltes de les coses que m'han dit al llarg de la meva vida,... (reflexiona). Un dia li vaig ensenyar al meu amic Paco1 uns llenços amb els retrats d'un parell de matrimonis que jo havia fet quan tenia uns 19 anys, estava fent el servei militar i m'allotjava en una pensió. Ell els va mirar i em va dir que tenien «coco i quimera». Amb allò volia dir que aquells rostres contenien una certa màgia darrere del seu aspecte un xic amenaçador. Jo entenia bé el seu llenguatge. Ell sabia que jo podia desenvolupar alguna cosa realment bona.

Des del teu punt de vista, quina és la teva aportació més important al món de l'art?

Bé, crec que, per sobre d'altres consideracions, el realment essencial és allò que per a mi suposa la pintura: el fet de pintar. Em refereixo a allò que pots fer amb els colors, una cosa que té relació amb l'abstracció. Això és el que més valor té. És una abstracció natural. Lluites per aconseguir un gris específic al costat d'un rosa o d'un negre especials, i aquesta lluita per afinar els tons i relacionar-los entre si d'una manera harmònica i crear amb tot això una forma d'emoció, és una cosa meravellosa.
Mirar-s'hi per aconseguir aquest misteri del to, del color. Et vas movent per instint, buscant, fins que aflora la pintura. A part de la ciutat, del carrer, dels fanals, sorgeix alguna cosa que té relació amb la pintura, i això em sembla el bàsic.
Hi ha molta gent que fa coses per als altres d'un valor enorme en tots els àmbits. Ho he vist a Tomelloso. Gent anònima, mal pagada, de vegades, que feien molt bé i amb paciència i bona voluntat la seva feina. Aquest esquema ha quedat gravat en mi. Jo no he estat un home pacífic, mentre que Mari ho era per naturalesa. Paco López era una persona pacífica, també. Hi ha persones assossegades i persones inquietants. Puc semblar pacífic, però no ho sóc. No tinc pau, però no ho aparento.
Hi ha gent amb un instint enorme i gent sense instint. Per a mi l'instintiu és molt important. Miro d'escoltar la veu interior, que de vegades és molt fluixa perquè, amb el terrabastall del món, fa de mal escoltar. 

1 Francisco López (1932-2017), escultor de l'escola realista de Madrid

 

 

Copyright 2017 - Editorial Llei d'Art