Skip to main content
Pablo Schugurensky Bela Bartok (Detall)

LA NOVA FIGURACIÓ

Cap a la dècada dels 50 i com a abrupta reacció a la tan sempre qüestionada significació de l'art abstracte –imperant durant els anys 40 a 50–, al si de diferents col·lectius professionals es van anar alimentant polèmiques de tota mena sobre l'interès de l'abstracció i la defensa del realisme que, en alguns casos, van derivar en radicalitzacions profundes i violentes, fins i tot, per part de tots dos bàndols. En paral·lel a aquest clima hostil d'insensibilitat i menyspreu d'uns i altres, brotaven avantguardes artístiques de caràcter conciliador interessants que, d'una manera contundent, eclipsaven fanatismes i arrogàncies amb una posada en escena capaç de maridar amb habilitat i bellesa elements abstractes i realistes. Vet aquí l'inici d'allò que començava a identificar-se ja com a nova figuració, amb la qual, tant la llum com el color recobraven tota la seva esplendor en una cerca gairebé obsessiva de dinamisme i expressió que transformés la realitat, amb delicats matisos poètics, de vegades, per bé que valent-se de tècniques pròpies de l'informalisme. Aquest corrent va tenir gran repercussió, fins al punt que es va anar instaurant, a poc a poc, a les escoles i universitats i es va erigir amb força com a interessant forma d'expressió d'inconformisme i de rebel·lia davant el dogmatisme de l'abstraccionisme geomètric o l'obstinació dels qui contemplaven el realisme com a única font vàlida d'expressió plàstica. Tot i que va tenir variants al llarg de la seva evolució, el moviment mantenia la voluntat de transgressió i cerca de nous prototips, la qual cosa es va traduir en una profusa efervescència creativa, amb propostes tan variades com personals que, d'una manera global, van inundar els escenaris artístics del moment.

Tots sabem que l'art no és realitat. L'art és una mentida que ens fa adonar de la realitat, si més no de la realitat que som capaços de comprendre»

Pablo R. Picasso

Recolzant-se en una llibertat expressiva renovada, els neofiguratius plasmaven la realitat envoltada de tota la seva cruesa i dramatisme, una forma de fer que queda fidelment representada per Francis Bacon (1909-92), autor d'una obra orgànica de gran feresa i fortes connotacions surrealistes que fan fixar-se en el paisatge interior de l'ésser humà, en l'estat de la seva ànima, o per Lucian Freud (1922-2011), una de les figures més representatives de la pintura figurativa anglesa i de l'Escola de Londres. Centrada en el retorn al quotidià, la realitat era representada lliure de tota ambigüitat, avançant cap a una major neutralitat de mires que, a Espanya, va aconseguir gran presència i prestigi fins a l'any 1965, més o menys, que va donar pas a una tendència figurativa procedent de París i batejada amb el nom de figuració narrativa. En ple apogeu de l'art pop, un grup d'artistes parisencs (encara que no tots francesos) decideixen apostar per l'anècdota, pel tema, i valer-se per aconseguir-ho d'una mirada crítica i valerosa. A diferència de l'art pop, no s'apropien de la imatge; la narren. 

Per aquelles mateixes èpoques, les anomenades transavantguardes italianes semblaven conformar-se com un moviment impactant de reivindicació de la figuració i, si bé van estar vigents només al llarg d'una dècada, van ser crucials dins del context del retorn a la figuració a Europa, ja que glorificaven els valors pictòrics tradicionals. 

En la pintura figurativa del segle XXI continua existint una gran preocupació pel concepte, que sempre ha de traspassar el suport, el qual queda, d'aquesta manera, supeditat al missatge de cada obra. I amb això no trenco una llança en favor de l'art conceptual com a categoria, atès que, en essència, no existeix cap obra exempta de concepte, i, si n'hi hagués cap, seria digna d'estudi i consideració per la seva raresa. L'art figuratiu, en qualsevol de les seves variadísimes formes d'expressió, crea majors i millors vincles amb el públic, en oferir una lectura molt més accessible pel caràcter recognoscible de la forma, fet que crec necessari després del flagell que ha representat la difícil digestió d'«allò merament i purament conceptual» i el consegüent descrèdit popular que l'art contemporani ha patit al llarg dels darrers anys del segle XX. █