Skip to main content
Bisonte. 15.000-20.000 a. de C. Cova de Altamira, Cantabria, Espanya

L'ESSÈNCIA DE L'ABSTRACCIÓ

Per a la filosofia, l'abstracció (del llatí abstrahere, 'allunyar, sostreure, separar') és una activitat cerebral que permet aïllar, a nivell conceptual, una certa qualitat, física o funcional, d'alguna cosa amb la intenció de reflexionar-hi al marge de la resta de propietats de l'objecte en qüestió.
Quan, gràcies a aquests pensaments o a l'acció de comparar entre diverses coses, s'adverteix que la qualitat aïllada és comuna a un conjunt, es diu que l'objecte sotmès a l'abstracció és un universal. La disciplina que es dedica a investigar sobre l'existència, o no, dels universals separats de la reflexió que puguin suscitar, és la metafísica.

Allò real i allò abstracte

Allò que Plató va voler donar a entendre és que una paraula que descriu alguna cosa de manera que tothom n'entén el significat sense referir-se a l'objecte concret, com un universal, és una idea atemporal, perfecta i, per tant, immutable, en la qual allò concret –real– participa parcialment, ja que el món material és un mirall imperfecte del món real. Plató, en conseqüència, va ser el primer realista.
Aristòtil va introduir el terme aphaireis, que es va traduir al llatí com a abstractio. Contràriament a Plató, que creia en una intuïció directa de les essències o idees, Aristòtil considera que tota idea universal es fonamenta en dades empíriques. Així, la idea (o concepte) de taula, per exemple, procedeix del procés de comparació de diversos objectes mobles que comparteixen entre si unes característiques semblants que podem «abstreure» i destriar d'allò que tenen en comú. Allò que fa que una taula sigui una taula no és que sigui quadrada, rodona, rectangular, de fusta, de marbre, verda, groga, sinó que abstraiem d'aquests objectes el color, la forma, el material de què estan fets i ens quedem amb la idea o el concepte de taula. Així, doncs, el dit concepte procedeix del procés mental d'abstracció. 

Si, a partir de la reflexió o la comparació de múltiples objectes, la propietat que s'aïlla es considera comuna a tots ells, l'objecte de l'abstracció és un universal.

La qüestió de si els universals existeixen o no d'alguna manera separadament de la reflexió intel·lectual sobre ells (és a dir, si existeix efectivament alguna cosa comuna als objectes, més enllà de la hipòtesi concebuda per la persona que els contempla) i, si existeix, quina és la seva naturalesa en relació amb els individus, és un dels temes que més disputes ha produït en metafísica, i un dels criteris fonamentals que separen empiristes i realistes; aquests darrers sostenen que els universals són realitats independents de les coses, realistes exagerats, (Plató és el prototip d'aquest realisme, dels qui pensen que idees universals tals són en la ment de Déu, que crea el món conforme a elles en el seu Pla de la Divina Providència) o realistes moderats, que pensen que els universals són ens de raó amb fonament en la realitat (l'escolàstica moderna).

Per a Sant Agustí, l'actitud envers els objectes sensibles és platònica: no se'n pot obtenir un veritable coneixement per llur caràcter mudable, la qual cosa els priva de l'estatus de veritable objecte de coneixement, tal com ho va descriure Kant amb el neologisme noümen. Essent la sensació comuna a homes i animals, l'home es diferencia de l'animal per la possibilitat de coneixement racional dels objectes corporis (ratio inferior), de manera que els nivells del coneixement serien els següents: a) el nivell inferior de coneixement constituït per la sensació, comuna entre l'home i els bruts –les bèsties–; b) el coneixement racional, situat en un nivell inferior, adreçat a l'acció, que suposa l'ús dels sentits i es dirigeix als objectes sensibles, però en el qual la ment jutja els objectes corporis d'acord amb models eterns i incorporis (ratio inferior); i c) el nivell més alt, constituït per la contemplació que fa la ment de les coses eternes per si mateixes, sense intervenció de la sensació, la qual cosa es coneix com a saviesa, de caràcter purament contemplatiu (ratio superior).
Sant Tomàs d'Aquino, que segueix, en canvi, el pensament aristotèlic, estava convençut que la intel·ligibilitat es desenvolupa de manera paral·lela a la immaterialitat, i és per això que són més comprensibles les coses de caràcter material que les espirituals; malgrat això, les qüestions superiors del saber tenen a veure amb el coneixement espiritual. Les coses impressionen els nostres sentits externs i provoquen sensacions, que són organitzades pel sentit comú i gravades en la memòria o en la imaginació en forma d'imatges (phantasmata).

Però aquesta imatge continua essent particular, no universal. Allò que pretén és, precisament, arribar als conceptes universals que fan possible el coneixement, per tal com són vàlids per a tots els individus que contenen, al marge de les seves diferències individuals. Aquest pas d'allò individual a allò universal es duu a terme mitjançant el procés d'abstracció, que explica mitjançant la funció de l'enteniment.

Nivells d'abstracció

Abstracció de primer grau:

És coneguda com a l'abstracció formal. Permet conèixer la matèria mòbil i sensible que forma els objectes abstractes i captar-los d'una manera àmplia. En aquest nivell, la intel·ligència comprèn l'essència de l'objecte, la seva matèria (llevat de rares excepcions, totes les coses estan formades per matèria). En l'antiguitat aquesta part del procés rebia el nom de phisica, és a dir física.

Abstracció de segon grau:

Coneguda com a l'abstracció de la matèria sensible. Analitza el nombre, quantitat o extensió de la matèria que forma l'objecte; és de tipus imaginària i necessària per comprendre el funcionament de l'objecte. La diferència entre aquest grau i el primer es troba en la immaterialitat d'aquest segon. És el món de l'extensió i es resol a través dels nombres, és a dir de les matemàtiques.

Abstracció de tercer grau:

Coneguda com a abstracció de tota matèria, allò que se separa de la matèria i d'allò numèric en un objecte. Aquest nivell tracta sobre «ésser com a tal», és a dir, sobre el món de l'Ésser i les realitats que no són materials, com l'esperit. Es podria dir que aquesta essència s'aprofita de la matèria i de les seves qualitats numèriques per manifestar-se i que només es pot comprendre aquest aspecte de l'essència a través de la metafísica.

Pel que fa a l'abstracció com a capacitat del raonament, és la que permet separar els objectes en parts i comprendre l'essencial de cadascuna. Segons Jacques Maritain, per comprendre el fonament de les ciències especulatives, és necessari investigar sobre el domini de les ciències en llur jerarquia i divisions, les quals poden diferenciar-se d'acord amb el grau d'intel·ligibilitat (allò que pot ser entès) que hi posseeixen els objectes del coneixement. 
Per tant, podríem redefinir-la com l'acció de separar les propietats d'un objecte a través d'una operació mental que comporta deixar de parar esment al món sensible per centrar-se en un pensament. 

Procés d'abstracció en l'art plàstic

Hem de partir de la idea, ja consumada, que qualsevol acte de representació del món sensible –objecte– és una acció d'abstracció formal. Per això, fins i tot els hiperrealistes o els fotògrafs fan abstracció. La mimesi platònica és una representació i, per tant, una abstracció. Contemplem de nou l'obra Ceci n'est pas une pipe de Magritte. És clar que no és una pipa, només és una representació formulada per una abstracció formal d'una pipa real. 
Les primeres abstraccions de representació del món sensible les hem descobert en l'art paleolític amb els intents de mimesi d'animals en parets d'abrics i coves. Un nivell superior es troba ja en el neolític amb representacions icòniques de les figures animals i de llur interacció amb els humans, formes geomètriques i grups associats. Hi ha qui diu, fins i tot, que són representacions de visions extrasensorials d'alguns dels individus que tenien aquesta capacitat –xamans– i, per tant, incloïen ja el segon i tercer nivell d'abstracció, el matemàtic i el metafísic.

Picasso, quan va veure aquestes representacions rupestres a la cova de Las Caus, al sud de França, va dir en sortir de la cova: «No hem après res en dotze mil anys». Ell va saber veure el nivell d'abstracció d'aquells artistes il·luminats. Poc podem afegir referent al procés de separar l'essència de l'objecte o concepte –idea– i centrar-se en ella per representar-la: http://www.turnerlibros.com/book/los-pintores-de-las-cavernas.html
Si ens cenyim a allò que ens han ensenyat quant a la història de l'art, l'abstracció comença amb Kandinski a principis del segle XX. Com podem entendre, això és incert, encara que sí direm que va ser ell qui la va formalitzar com una entitat –estil– i va explicar a través dels seus escrits Punt i línia sobre el pla i De l'espiritualitat en l'art. Però, en essència, l'abstracció està present en tot tipus d'art. La música, per exemple, utilitza el llenguatge abstracte de les octaves i aconsegueix transmetre conceptes i provocar sensacions i emocions.
La pregunta és: cal diferenciar l'art plàstic entre realista –figuració– i abstracte? No ho crec encertat ni convenient. No és més que una classificació mancada de coneixement. La ignorància és tan atrevida que necessita etiquetar per assossegar-se i entrar a la zona de confort per la comoditat que suposa l'ordre. L'art no és així; necessita la inquietud del dubte per endinsar-se en mons diferents, per desfer, potser, els universals i crear-ne d'altres de millors.█