Skip to main content
D'esquerra a dreta: Fernando Pinós, Gema Losa i Gabriel Pinós. Foto Beatríz Maeztu Gomar © Museo del Modernismo de Barcelona.

MUSEU DEL MODERNISME DE BARCELONA: La bellesa no té edats, èpoques ni fronteres

GEMA LOSA

Pel març de l'any 2013, els galeristes Fernando Pinós i Maria Guirao van fundar el Museu del Modernisme de Barcelona al cor de la ciutat comtal, una entitat totalment privada i devota del període modernista català. Tots dos exercien d'antiquaris i es mostraven profundament apassionats per un moviment que, per aquella època, no gaudia d'especial popularitat ni consideració, cosa que va afavorir, sens dubte, que poguessin anar-se emparant de valuoses peces amb les quals enriquir la seva col·lecció.

El matrimoni Pinós Guirao va liderar una tasca pionera, ja que aleshores el modernisme català no tenia ni de bon tros el carisma de què ara gaudeix, per la qual cosa mancava del favor i simpatia de les institucions: molts edificis van ser enderrocats i gran quantitat d'obres d'art i peces decoratives van quedar confinades en magatzems durant anys.

Rellevants personatges del periodisme i les lletres, com ara Josep Pla, Manuel Brunet o Carles Soldevila, exigien l'enderrocament del Palau de la Música perquè el consideraven una aberració arquitectònica. Aquesta mena de moviment antimodernista va viure el seu major apogeu entre els anys vint i cinquanta, poc després que el moviment arribés a la seva fi, entre el 1910 i el 1914, amb la irrupció del Noucentisme, i després de trenta anys de gran apogeu.

Actualment, el Modernisme ha recuperat el lloc d'honor que mereix, erigint-se com un dels més valuosos símbols d'identitat catalans i, més concretament, de la ciutat de Barcelona. 

Tot i que se'n poden trobar peces significatives al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), ja que atresora importants col·leccions del període, el Museu del Modernisme de Barcelona, situat al carrer Balmes, davant per davant del seminari, mostra una delicada col·lecció de pintura, escultura i arts decoratives d'una època que durant el seu desafortunat període de menyspreu havia arribat a ser qualificada com «l'època del mal gust». Els seus artífexs, Fernando Pinós i Maria Guirao, van inaugurar la seva primera galeria als anys setanta, prop del mercat dels Encants, i més tard es van traslladar al carrer Consell de Cent, on el 1978 van obrir la galeria Gothsland, molt a prop de la que fundaria posteriorment un dels seus fills, Fernando Pinós Guirao. 

A força de comprar i vendre, la col·lecció que atresora i exhibeix el museu és el resultat d'una selecció de peces úniques, gran part de les quals constitueixen un fons exuberants de mobiliari i d'arts decoratives procedents d'alguns dels més prestigiosos tallers artesanals de Barcelona.

Avui entrevistem Fernando i Gabriel Pinós, fills de Maria i de Fernando, i successors del negoci familiar. Els acompanya Gema Losa, directora del Museu del Modernisme de Barcelona.

El negoci familiar ja voltava entorn del galerisme i de l'antiquariat, la qual cosa en certa manera ja duia inherent un flux multidireccional incessant d'obres d'art modernistes. Per què llavors la idea de crear un museu? (contesta Fernando Pinós)

Una de les referències i atractius més importants de Barcelona són els meravellosos edificis modernistes que té la ciutat, i era una pena que els visitants i els amants de l'art només poguessin gaudir de la seva arquitectura. Vam pensar que calia poder mostrar com ornamentaven tots aquests edificis i com vivia la gent de l'època. Nosaltres disposàvem d'un espai situat al centre de la ciutat i d'una gran col·lecció d'obres d'art del període modernista. 

Tractant-se d'una institució privada, les noves adquisicions m'imagino que deuen ser acuradament sospesades (contesta Fernando Pinós)

Deixant de banda l'esforç que es fa a causa de la inversió econòmica que suposen, les noves adquisicions es duen a terme amb total rigor, tenint en compte que han de tenir unes característiques molt concretes, ja sigui quant a l'execució o quant a la qualitat, i mantenint o superant sempre el nivell de la col·lecció. 

Deu resultar molt difícil sostenir una entitat com aquesta exclusivament amb fons privats… (contesta Fernando Pinós)

No és gens fàcil avui dia mantenir i ampliar la nostra col·lecció i, a més, tenir-la oberta al públic sense cap tipus d'ajuda externa. Però creiem que és necessari per a Barcelona i per a tots els amants de l'art comptar amb un espai de referència on poder gaudir d'un dels moviments artístics més importants i esplendorosos de la nostra cultura i de la nostra ciutat. 

Quines conclusions en treuen, d'un moment com l'actual: museus subvencionats i massificats, però així i tot, sovint deficitaris; petits i encantadors museus buits; poca pedagogia entre tanta selfie,… (contesta Gema Losa)

Certament és una realitat; crec que caldria fer un esforç per esponjar el públic i apropar-lo a espais que valen la pena i que no es visiten per desconeixement i que, al seu torn, també resulten deficitaris, precisament per les poques visites que generen. Al meu entendre, els organismes corresponents, haurien de col·laborar d'una manera més activa cap a una difusió més àmplia dels museus, sobretot dels menys freqüentats. Cal evitar que la massificació en aquests espais suposi una devaluació de la qualitat i dels serveis (activitats, confort de la visita, recorreguts assequibles) que aquestes entitats més discretes puguin oferir i sense perjudici, és clar, de la conservació del patrimoni. 

Sembla que visitar museus respondria més a un «postureig» que a una autèntica necessitat cultural… (contesta Gema Losa)
La necessitat cultural és una realitat, donat que l'home ha de satisfer també les necessitats de l'ànima. L'art és una de les alternatives que l'han d'alimentar per aconseguir un enriquiment interior. Ens fa persones sabents, però també conscients i preocupades per la Història i per l'entorn. Si actualment estem vivint una època de molt de «postureig» és perquè, en lloc d'incidir en l'educació de les nostres generacions, s'incideix cada vegada més en la immediatesa i en la necessitat d'acumular experiències, de cara sempre a la galeria. L'afluència del públic jove, sobretot en àmbits culturals, sempre serà positiva, però s'ha d'encoratjar un interès veritable, de fons, no només des de les institucions educatives i de la vida pública, sinó des del mateix àmbit familiar i social. Acudir a veure una exposició no és un tick a la llista interminable de coses per fer a la vida (sempre amb presses), és un tick en el recorregut humà i identificatiu de cada persona, de cada cultura. 

Hi ha confluència d'opinions sobre el tema. Hauria d'haver-se preservat el gran art de la democratització fora mesura de la qual ha estat objecte o creu que cal obrir portes a tothom per contribuir al lent però necessari procés de culturització del nostre país? (contesta Gema Losa)
És imprescindible que la cultura i l'educació arribin al nombre més gran de persones possible i, sobretot, centrar-nos en els nostres joves, que són els futurs professionals del patrimoni i dels museus, col·leccionistes potencials o el mateix públic que gaudeix de les iniciatives culturals.
Naturalment, el Museu del Modernisme ha volgut obrir-se al públic per arribar a qualsevol persona que senti la necessitat, o bé de contemplar i d'aprendre sobre les seves arrels històriques, o bé de gaudir del simple fet artístic i estètic. Sobretot, però, un museu, com a institució educativa, ha de facilitar i propiciar que tothom hi tingui accés. Hi ha moltes maneres de democratització que no impliquen una devaluació de les entitats museístiques. Al cap i a la fi, la inversió en cultura també és una inversió que ha de respondre a objectius de respecte, de conservació i de millores pedagògiques, i els professionals hi són per vetllar que sigui així.

D'altra banda, considero importantíssim que les obres vagin acompanyades d'un context, d'una informació, ja que les obres d'art en si mateixes ens fan pensar, reflexionar i gaudir, i això ho podem fer tots, i evitarem tant la banalització de la cultura com la seva limitació al món de les elits. 
El museu està al servei del públic i la mesura del seu èxit no és la massificació, l'afluència perquè sí, sinó la qualitat de l'experiència i de l'aprenentatge que cadascun dels visitants s'emporta a casa quan en surt. És la nostra tasca esbrinar si el visitant té una reacció positiva o no, si torna, si es converteix en habitual, etc., i estar amatents a les necessitats i a l'adequada resposta que per la nostra banda podem i hem de donar. 

Llavors, el museu, com a gran dipositari de l'art i institució sagrada, ha d'assumir la seva part en la transformació social i cultural d'un país? (contesta Gema Losa)

Per descomptat. Es tracta no tan sols de mostrar la col·lecció, sinó de contextualitzar les obres, de donar informació i promoure que la cultura arribi a tots els estrats de la societat i fer conèixer part de la nostra història a través de les obres mateixes. La cultura i l'educació són eines de transformació social poderoses, ja que proporcionen el coneixement, la reflexió i la capacitat de debatre. I aquesta tasca, a banda de les moltes polítiques educatives i socials en mans de les institucions públiques, és un deure dels museus. Des dels museus, amb els seus continguts, propostes i activitats, hem de ser capaços de sembrar entre les noves generacions el que serà després un coneixement més gran de l'entorn i de nosaltres mateixos per avançar, si fem bé la nostra feina, en el futur. 

En aquest últim supòsit, qui considerar que ha de fer front al cost econòmic?  (contesta Gema Losa)
Crec que la intervenció pública, sempre aplicada de manera responsable i coherent, hauria d'ajudar a mantenir els espais culturals, sempre que aquests espais siguin deficitaris. En la mesura en què les institucions arriben a un model d'autofinançament, ja no necessiten aquestes ajudes o, si més no, ja no les necessiten tant, i llavors es podrien dedicar els esforços a altres espais, que actualment es veuen obligats a tancar per manca de finançament. 
Quan parlem de manca de recursos, crec que també és fonamental parlar, com ja he comentat anteriorment, de deures com a entitat cultural. Amb això vull dir que, encara que el nostre objectiu és aconseguir optimitzar els nostres propis recursos com a entitat privada, la presència de partides públiques és fonamental per a la implicació d'uns i altres en la vida cultural de la ciutat. 

Leo Castelli va saber establir vincles entre els galeristes i els àrbitres culturals que suposadament són representats pel museu. La presència d'una obra en un museu podria ser la seva consagració més definitiva. Quina mena de criteri se segueix per decidir quina peça està en venda i quina peça ha de romandre en el fons del museu? (contesta Gabriel Pinós)

Fins al 2008, any que s'inicia el projecte del museu, el procés era el següent: es feia una exposició monogràfica o col·lectiva a Gothsland; un cop acabada, es decidia si cap de les obres exposades, pel fet de ser molt representativa de l'estil o de l'artista, mereixia incloure's a la col·lecció i, conseqüentment, es retirava del circuit comercial. Això no vol dir que, després de cada exposició, no s'incrementés la col·lecció amb alguna obra, tot i que sí que és cert que aquest lent i mediat procés s'ha dut a terme durant quatre dècades pràcticament. Fruit d'aquesta afició apassionada i rigorosa que van iniciar els nostres pares i malgrat les ofertes que ens van fer per algunes obres de la col·lecció, vam poder inaugurar el Museu del Modernisme el 2010. Des de llavors, sempre sorgeix el debat quan entra una obra nova, i, sense poder-ho explicar objectivament, al final es troba un equilibri entre el seny i la rauxa.

Què passa amb el bon gust? És una cosa intemporal o ja no s'estila? (contesta Gabriel Pinós)
En el procés de creació artística, en menor o major proporció, el sentit estètic hi és present. Però això no passa únicament en la creació. En la nostra vida diària, en la presa de decisions també és present el sentit estètic, de manera conscient o inconscient, i amb això vull dir que els cànons canvien o evolucionen i solen trobar-se punts d'unió en societats en principi antagòniques. La bellesa no té edats, èpoques ni fronteres. 

Hi ha bellesa en l'art actual?  (contesta Gabriel Pinós)

Hi ha bellesa en tot el que ens envolta. 
Massa artistes actuals se serveixen de la gastada expressió del «diàleg amb…» per provar de fer cotitzar les seves obres dins d'un marc de referència com ara pot ser un museu d'art contemporani. No creu que l'art actual hauria de dialogar menys amb els grans mestres i innovar més? (contesta Gabriel Pinós)
Potser és que els maridatges estan de moda en pràcticament tots els sectors. Trobo molt interessant l'oportunitat de poder veure i experimentar punts de vista poc ortodoxos i des d'altres camps diferents. L'experiència en si és molt més enriquidora i val a dir que no podem obviar el fet de tenir com a referència els grans clàssics. El dia que els artistes no tinguessin inquietuds, sí que ens hauríem de preocupar; mentrestant deixem que flueixi la creativitat. 

El més excels de la nostra cultura, del nostre art, sol ser força més valorat (malauradament) fora de les nostres fronteres. Té prevista el museu alguna mena d'estratègia a efectes de donar a conèixer el seu important paper al públic de fora de la ciutat? (contesta Gema Losa)

Una paraula: Internet. És una eina bàsica, és el nou mitjà de comunicació de les darreres generacions, per la qual cosa, una de les nostres estratègies és centrar-nos en les tecnologies per poder combinar-les d'acord amb els temps que vivim. Si ens adaptem a les noves exigències comunicatives, estarem sempre en xarxa no només amb un públic potencial sinó amb els visitants passats i assidus, amb els quals podrem mantenir diàlegs constants que facin del nostre museu un espai dinàmic i amb molta, molta participació. Suprimint la distància física, la xarxa ens posa en contacte amb un ampli ventall de públic.
A més, el nostre museu s'ofereix, obertament, i amb els recursos que pugui assumir, no tan sols a conservar el Modernisme i donar-lo a conèixer fora de les nostres fronteres, sinó a enriquir i proposar noves experiències culturals per a tot aquell que desitgi conèixer en profunditat qui som i quina cultura ens caracteritza. █