Skip to main content
Michelangelo. David. 1501-1504 Galleria dell'Accademia  (Florència). Foto Jörg Bittner Unna

LA ESCULTURA FIGURATIVA D'ACADÈMIA

A la recerca de la representació de la figura humana, igual que el dibuix d’acadèmia, l’escultura, i més concretament, el modelat amb ceres o argiles no és més que aconseguir plasmar un dibuix tridimensional d’un model i en l’àmbit de l’aprenentatge de les arts plàstiques.
Després de la consecució d’una «acadèmia» de perfectes proporcions es considera que el domini de la tècnica capacita l’artista per «expressar» amb llibertat –abstracció– i personalitzar l’obra amb trets propis que haurien de sumar vàlues.

El pas obligat de tots els aspirants a artistes pel modelatge de la figura humana des d’altres escultures (habitualment de guix) o del cos nu com a model segueix sent habitual en les escoles més prestigioses del món.

Grans escultors han dedicat la seva vida a l’estudi del modelatge del «natural». Recordem el mestre Josep Salvadó Jassans, que fou catedràtic d’escultura anatòmica de la Facultat de Belles Arts de Barcelona fins la seva mort. Deia que, sense caure en les dependències dels «ismes», l’escultor havia de trobar-se amb totes les tendències a través de la mirada de la figura humana. La delicadesa a què es deuen els gestos de l’artista per aconseguiro o, fins i tot, millorar la forma, és imprescindible per trobar la transparència interna del/de la model.
La gràcia, l’harmonia, la intemporalitat i la bellesa, entre d’altres, són els objectius a assolir des d’aquest llenguatge plàstic meravellós. Sembla que no hem avançat gens des dels pre-clàssics d’Egipte i Mesopotàmia, o dels clàssics de Grècia i Roma. Es segueix practicant quasi la mateixa escultura figurativa. Unes vegades més estàtiques, altres, més dinàmiques. En algunes èpoques sumant-hi formes i músculs inexistents i en altres, restant-los. Al final, però, no és més que la representació de nosaltres mateixos i en els nostres contextos concrets.
Als tallers on es practica el modelat amb model del natural com al nostre àmbit se segueixen perseguint els mateixos objectius: la recerca de la bellesa i la millor comprensió del món. 

 

Per a mi l'escultura està basada en una comprensió profunda del món clàssic i en l'art estatuari hel·lènic. Els seus màxims representants, els escultors Praxíteles i Fídies van ser els que van marcar els cànons de les proporcions.
No sé si pel coneixement del cos humà o per intuïció natural, totes les seves mides estan basades en la proporció àuria, la qual es troba a la natura que ens envolta: a les plantes, en una senzilla ploma d'ocell, als cargols marins i, per descomptat, al cos humà. L'escultor figuratiu representa la bellesa femenina i masculina reflectint-s'hi ell com a màxim exponent de la creació, ja que dins de l'artista, l'escultor o el practicant de les altres disciplines artístiques, rau la proporció àuria, que el condueix cap a la magnètica bellesa que portem tots dins i podem reconèixer en nosaltres mateixos, com a portadors que en som, i ens permet arribar a la contemplació universal de l'ànima artística.

Carmen Gloria Benavides, vocal d'Escultura i Gravat del Cercle