Skip to main content
José Luis Fuentetaja. Foto Lambert Gracia

L'EXPRESSIÓ D'UN SENTIMENT: J. Luis Fuentetaja

Fuentetaja és un artista de caràcter i formació excepcional amb un coneixement magistral de tècniques i recursos i personalitat gens comuna a la dimensió de la seva sensibilitat, com la riquesa del seu profund i provat lirisme

Fernando Gutiérrez González (1911-1984)

Nascut a Madrid, el 1951, José Luis Fuentetaja començà comercialitzant la seva obra artística per El Rastro madrileny i el pintoresc Passeig de la Ribera de Sitges, davant del mar, localitat on resideix des de fa anys. D’aquella època daten els seus viatges per Europa i Canadà, i una existència impregnada d’ambients bohemis i experiències fugaces. El 1970 va fer la seva primera exposició a Barcelona, a la seu de l’Ateneu Barcelonès, on féua amistat amb persones rellevants que li van fer els primers encàrrecs com a il·lustrador de la que llavors seria la nova edició del Romancero gitano, de Federico García Lorca. La seva primera exposició a galeria la realitzà a la Sala Majestic de Barcelona, amb una esplèndida col·lecció de nus a llapis que li proporcionà un gran èxit i l'ajudà enormement a seguir endavant amb els seus projectes artístics al llarg d’una vida que no sempre fou fàcil per al pintor. Sensible i inquiet, desencantat amb la cultura occidental, ha viatjat a l'Índia en busca de respostes i assossec espiritual a múltiples ocasions. Fascinats pel cromatisme, la llum i la riquesa espiritual trobats a l'Índia, al Nepal, a Bombai o a Katmandú, entre d’altres paratges, ha trobat la inspiració que l'ha fet bolcar-se en la creació de magnífiques i vibrants escenes plenes a vessar de màgic realisme.

El temps ha demostrat que entre pintura i fotografia existeixen forts vincles i que, una vegada confrontades, es potencien entre si. Parli’ns de la seva passió per ambdues formes d’expressió artística.
El meu interès per la pintura i la fotografia té un denominador comú: l’expressió plàstica, bàsicament. Reflecti la bellesa, la llum, la composició, el poder contar una història, transmetre una sensació, expressar un sentiment a través d’una imatge,... La fotografia entra en escena com a element modern de transmissió d’imatges fa més de cent anys i revoluciona el món en general, però especialment el plàstic. Quan qui està darrere de la càmera és un artista és possible captar aquest instant màgic en uns segons. Actualment ambdós mitjans: pintura i fotografia, treballen freqüentment units i els resultats són espectaculars. Altrament és la pintura, per mi, l’essència de totes les arts, i l’alquímia màgica de l’ésser humà.


Segueix sent la bellesa un ideal en l’art actual?
La bellesa és un valor en l’art de tots els temps. Sense bellesa no hi ha art. El que passa és que el concepte de bellesa evoluciona segons les èpoques, les modes, les filosofies i els avanços de la humanitat. El concepte de bellesa no es refereix únicament a la representació d’allò agradable o clàssic. Una simple línia o taca pot encloure molta bellesa, i aquesta és l’evolució de l’art en l’actualitat. En aquest sentit, la bellesa segueix sent un ideal.


Què opina de l’art que lidera actualment els mercats?
Hauria que saber primer quin tipus d’art lidera el mercat avui en dia. Crec que hi ha una confusió notable confusió i tantíssimes tendències, que en realitat no es pot dir que en predomini cap. Sí, és cert que les noves formes de figuració realista comencen a adquirir molt protagonisme.


Parli’ns de la seva relació amb el Reial Cercle Artístic de Barcelona.
Coneixo la Institució des de fa molts anys i he freqüentat moltes de les exposicions realitzades en el preciós palau on té la seu. És una zona de Barcelona que m’encanta, perquè és màgica. D’una manera més personal, vaig entaular contactes a través d’altres socis, inclús del seu propi president, que van suggerir unir-me com a soci de mèrit. Des de llavors, i sempre que puc, segueixo en contacte amb aquesta insigne institució.


El Cercle va tenir al seu dia un gran protagonisme en la vida artística i social de la ciutat de Barcelona: balls, festes populars i importants actes socials que ara intentaran recuperar-se. Creu que és possible recuperar aquella esplendor de finals del XIX i principis del XX?
Per descomptat que sí! Encara que aquella època és irrepetible, a l’actual direcció la considero molt capacitada per projectar i crear un gran protagonisme: la mateixa esplendor, encara que adaptada als nostres temps.


La Institució ha comptat entre els seus socis amb grans celebritats del panorama artístic, com Marià Benlliure, Ramon Casas, Anglada Camarasa, Joaquim Sorolla, Ignacio Zuloaga, Benito Pérez Galdós, Joaquim Mir, Lluís Masriera, Àngel Guimerà, Apel·les Mestre, Pablo Picasso, Enric Morera, Josep María de Sagarra, Antoni Gaudí, Pau Casals, Francesc Cambó, Victoria dels Àngels, o Montserrat Caballé, autèntics estendards del seu temps. Tots ells són ara socis de mèrit, com vostè. Quin significat té formar part d’una llista tan prestigiosa?
És un gran honor formar part d’aquesta entitat i saber –i sentir– que tots aquests grandíssims artistes ompliren en altres temps els espais d’aquest palau. Poder imaginar-los a tots ells treballant, conversant i compartint la seva saviesa, em provoca molta emoció.


José Luis, parli’ns dels seus últims treballs: on resideix l’ànima de la seva inspiració actualment?
Després de cobrir moltes etapes –l'última dedicada durant més de 30 anys a la Col·lecció Mirades d’Àsia– actualment em trobo en un moment de transició en que començo a combinar temes més propers amb figures del passat, sense oblidar la gran font d’inspiració que ha suposat per mi l'Índia, el Nepal i Birmània. Torno a interessar-me pel nu, pel paisatge urbà, encara que també tinc en compte els retrats. Enyoro descobrir noves tècniques i treballar en l’evolució del meu llenguatge artístic.


Veurà el gran art un renaixement? 
Si mirem enrere, podem veure clarament com el gran art sempre ha sigut testimoni de la història de l’ésser humà. Des del meu punt de vista, l’art tornarà a ser protagonista de la història contemporània, després d’aquest període negre que estem travessant. Sense art, estem buits. L’ésser humà necessita l’art i la cultura per seguir respirant, per somiar, pensar, gaudir, prendre consciència o denunciar. Sense art, el món seria molt avorrit. █