Skip to main content
Dedicatòria de Distruzione (1911) a Lluís Masriera. Arxiu-Biblioteca del RCAB. Orfebre, pintor, escenògraf, comediògraf i director teatral, Masriera fou president de l’entitat ben pocs anys de 1917 a 1918, però sempre un actiu col·laborador. L’any del contacte futurista (1912) presidia la comissió de pintura. Per tant, sospitem que en fou l’incitador. Anys més tard, el 1929, organitzarà la seva Companyia Belluguet, a la pròpia seu que poc més tard serà el teatre Studium, unes representacions de Teatre Sintè

EL CERCLE I LA CONTEMPORANEÏTAT: IDENTITAT I HISTÒRIA (1)

Fa relativament poc temps, a mitjan desembre del 2013, vaig participar en un col·loqui internacional a Itàlia, en una petita ciutat que desconeixia, era un dels atractius de la proposta. Cuneo, a prop de Torí, i en plena època del tartufo bianco (trufa blanca), un atractiu, tant o més important que l’anterior. El títol no era gaire engrescador, i amagava gran part de la seva fascinació real: Attualità del Neogotico, il Cuneo Gotico.

El pare intel·lectual de l’esdeveniment, Enzo Biffi Gentili, director del Museu MIAAO, Museu Internazionale Arte Applicate Oggi, un espai de culte en ple centre de Torí i en un contenidor barroc, l’església i oratori de San Filippo Neri de Filippo Juvarra. De fet, és un dels centres més originals de l’exhibició interdisciplinària de les arts. No és el cas, però, de parlar ara i aquí dels límits entre l’art i l’artesania. Persona de tota confiança per haver-hi col·laborat en múltiples ocasions, sense fer-me massa pesat, citaré l’aclimatació de la seva mostra La sindrome di Leonardo. Artedesign in Italia 1940-1975 a la Pia Almoina-Museu Diocesà, el 1995. En ocasió, el 2002, del Centenari de la Mostra di Arte Decorative a Torino, vaig organitzar-li una exposició sobre Gaudí, amb fragments reals de construccions del genial arquitecte, al Circolo degli Artisti di Torino, institució tant o més centenària que la nostra, amb què després ens hem agermanat. 

O la relació més recent, en haver participat amb una meva intervenció el juny de 2012 al Festival d’Archittetura di Torino o a un dels dos catàlegs, l’Album nero de la seva exposició Il Futuro nelle mani. Artieri domani per la celebració d’Itàlia 150 anys. O bé a Barcelona, recordo empreses comunes  com Manipulacions Piemonteses (1997) a la recentment desapareguda i molt plorada Sala Vinçon, o Monuments futurs al COAC (2001). 

Menciono tota aquesta hagiografia personal, perquè la presència a l’esmentat col·loqui va coincidir amb la preparació d’un curs per a la Fundació Martí l’Humà, sobre Història i Art a la ciutat de Barcelona, a realitzar al Cercle Artístic de Barcelona (Reial per gràcia atorgada pel borbó errant Alfons XIII, el 1917). A mi em tocava el pastís contemporani i, a l’explicació de presentació del curs, volia evidenciar la relació de la nostra entitat i de la formació de la nostra seu (adquirit el Palau Pignatelli i la Casa Bassols el 1959) amb la creació del Barri Gòtic, per a usos turístics i culturals.

I amb el mateix discurs introduïa en el Col·loqui de Cuneo, que per a nosaltres el NeoGòtic forma part d’un estil fundacional de la modernitat en el nostre territori català, el Modernisme,  que per a ells s’expressa amb el gal·licisme Art Nouveau. I és solament a Catalunya –qui sap per què– on el NeoGòtic esdevé una tendència dins del moviment modernista. Només citaré els tres grans arquitectes Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch i Gaudí. Tots ells beuen de l’Edat Mitjana. En definitiva, per a ells el NeòGotic esdevé una necessitat de representació nacional. L’Edat Mitjana era el temps de la màxima extensió de la Corona Catalana, de Barcelona fins a Atenes, compreses les illes italianes, a més de les Balears, i de Nàpols cap avall. Vaig haver de tranquil·litzar-los esmentant que l’actual nacionalisme català no pretén annexionar-se cap territori italià, no som encara tant dements o atemporals com els eixelebrats del sanguinari Estat Islàmic. Un NeoGòtic que és molt més teatral en Domènech i Muntaner i Puig i Cadafalch, i molt més estructural i místic a Gaudí.

Estudis recents, com el publicat el 2011, per Cócola1, interpreten el NeoGòtic com el carro armat de la nostra burgesia il·lustrada. 

La reconstrucció o la invenció del Barri Gòtic (Districte de la catedral, segons el que deien els nostres besavis), als segles XIX i XX, és l’expressió d’un programa de monumentalització de la ciutat per a major glòria del turisme, que finalment ha entrat en crisi i discussió, indústria que s’ha convertit en el primer negoci local. Dalí en referència al fet, no en parla de manera positiva en el seu Manifest Groc de 1928 (compartit amb Gasch i Montanyà) clarament inspirat en el futurisme, i en altres seus escrits de l’època.

No vull ser groller ni aprenent de copròfag, només transcric puntualment el que deia el geni al respecte, el maig de 1928, en la presentació d’aquest manifest: 

Els nostres artistes són adoradors fervents de la caca. I per això, quan els nostres artistes adoradors de l’aspecte ruïnós, macabre i putrefacte de l’arqueologia, van ser consultats respecte a la solució que s’ha de donar al Barri Gòtic ningú va pensar en la seva destrucció, ja que aquest barri gòtic és el lloc més infame, inconfortable i vergonyós.

La seu actual del Cercle Artístic de Barcelona, és l'última expressió, com diu Cócola,  del NeoGòtic a Barcelona, realment de finals dels anys 60. Un edifici noble d’una rica família de mercaders d’origen sicilià, els Pignatelli, més tard especejat i multillogat per als barcelonins més necessitats. Fou comprat com a domicili social del Cercle Artístic de Barcelona, el 1959, després de passar com a llogaters pels millors llocs de la ciutat (Rambles, Gran Via / Passeig de Gràcia, Plaça Catalunya) aleshores espai social de l’aristocràcia local amb interessos artístics, com els Güell, i dels socis no depurats per la feia poc creada societat franquista. Després d’una gloriosa història des de 1881 en endavant. Va néixer com un associació lliure d’artistes, a prop dels moviments més radicals, com el futurisme. L’exposició de pintura futurista de 1912 va ser proposada pel propi Marinetti2. Defenestrada després per una Junta Directiva més casposa. Es conserven totes les cartes, i els seus llibres amb dedicatòries. Tempus fugit, durant la postguerra espanyola serà una caverna d’art tradicional i religiós, farcida d’autoritats del règim.
La reconstrucció feta per l’arquitecte municipal Adolf Florensa, incorpora a la façana finestres gòtiques internes de l’edifici, i d’altres que es trobaven en el magatzem de l’ajuntament per fer de nou les dues façanes. Superfícies totalment reinventades, degut al tall de l’edifici per la part del carrer dels Arcs, que es va engrandir per tal de millorar la panoràmica vers les muralles romanes. Un nou mètode a partir d’una antiga pràctica: façana NeoGòtica, però amb material antic de l’Edat Mitjana.

En un proper text parlarem d’èpoques encara més properes.█

  1.  M. CÓCOLA GANT, Agustín. El Barrio Gótico de Barcelona: planificación del pasado e imagen de marca. Edicions Madroño. Barcelona 2011
  2. MARÍN SILVESTRE, Maria Isabel. Cercle Artístic de Barcelona, 1881-2006. Primera aproximació a 125 anys d’història. Reial Cercle Artístic de Barcelona. Barcelona 2006. Pág. 61.