Skip to main content
Manel Casadevall. Foto Jordi Pareto

COL·LEGI D’ARQUITECTES DE BARCELONA: Manel Casadevall

MARTA MILÀ

Manel Casadevall, presideix la demarcació de Barcelona del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya des de novembre de 2013.
L'arquitectura, com l'art, ha de mantenir-se vinculada en tot moment amb el seu entorn, perquè els destinataris de les seves creacions són les persones, la societat. En el seu cas, a més, el resultat final no es limita a quedar representat sobre un paper o peanya, sinó que la maqueta dóna pas a una construcció real, un petit ecosistema dins dels límits del qual conviuen existències. 
És per això que, amb el pas del temps, els criteris arquitectònics, els seus significats i els seus valors, s'han anat articulant entorn d'un procés evolutiu que sempre ha tingut en compte el moment cultural en què es trobava. Arquitectura, societat i vida són aspectes que han estat sempre profundament entremesclats. L'arquitectura, com a expressió cultural i artística, ofereix un ventall de lectures des de diferents punts de vista, tant tècnics com artístics o humanístics. El Col·legi d'Arquitectes de Catalunya desenvolupa –de la mateixa manera que ho fa, també, el Reial Cercle Artístic de Barcelona–, una valuosa tasca de preservació i difusió de fons documentals mitjançant el seu Arxiu Històric i Fotogràfic, creat el 1969, el qual compta actualment amb uns fons de més de dos milions de referències entre plànols, esbossos, dibuixos, publicacions i arxius fotogràfics o audiovisuals. Tant per al Cercle com per al Col·legi, això representa un patrimoni documental incalculable, ja que abasta l'aportació de professionals del sector des del Renaixement fins a l'arquitectura actual. Atresora molta informació relativa a gran part dels edificis històrics més rellevants de Catalunya –alguns ja desapareguts– i la seva consulta permet fer, fins i tot, el seguiment de la trajectòria d'arquitectes establerts en diferents parts del món.

Quina relació té l’arquitectura amb l’art?
Les arts i l’arquitectura són professions amb una influència mútua que ha perdurat al llarg dels anys. L’entorn històric i el social, l’espai, l’escala, els materials... són eines de treball que artistes i arquitectes tenen en comú per elaborar les seves obres i projectes. És habitual, per tant, trobar infinitat de mostres de simbiosi entre aquestes professions al llarg de la història: l’art rupestre a les coves —les llars de la prehistòria—; els relleus i pintures a les tombes i temples egipcis; les escultures i els mosaics als temples grecs i romans; els vitralls de les catedrals...
Sense anar tan lluny cronològicament, la seu del Col·legi ja és un exemple clar en què un arquitecte incorpora l’art a un projecte combinant els seus propis esforços als dels diversos artistes que hi van intervenir en una creació  unitària. En un espai de treball comú.

Com es veu aquesta relació a la seu del COAC?
L’any 1962, quan l’arquitecte Xavier Busquets va projectar l’edifici per a la seu del Col·legi d’Arquitectes tenia una gran preocupació: quina havia de ser la solució per als quasi 58 metres lineals de la façana que envolta la sala d’actes. Es tractava d’un repte important, també, per l’emplaçament de l’edifici, situat al bell mig de Barcelona, enfrontat a la Catedral. 
La complicitat de Busquets amb Picasso és una mostra evident de la conjunció entre art i arquitectura tenint com a resultat els cinc frisos, tres exteriors i dos interiors, que va dibuixar Picasso i que, posteriorment, va executar l’escultor noruec Carl Nesjar. Aquesta complicitat va donar peu a un edifici emblemàtic al centre de la ciutat. 
La convivència d’art i arquitectura és també emblemàtica en el cas dels nostres veïns al barri gòtic, el Palau Pignatelli, que acull la seu del Reial Cercle Artístic de Barcelona.

Teniu documentada aquesta col·laboració entre Picasso i Busquets?
Sí, en tenim constància gràfica. Precisament a finals de l’any passat vam organitzar una exposició al COAC amb una selecció de fotografies d’un àlbum creat per Xavier Busquets en les quals es mostra el procés constructiu d’aquests frisos.
Disposem d’aquest material gràcies a l’Arxiu Històric del COAC, un dels centres de documentació més importants d’Europa que custodia els fons d’un centenar d’arquitectes, institucions, revistes i fotògrafs lligats al món de l’arquitectura. En total, recull quasi dos milions de peces documentals, amb arxius d’arquitectes tan rellevants com Lluís Domènech i Montaner, Bonet Castellana, Cèsar Martinell, fotògrafs com Català-Roca, revistes com Arquitecturas Bis o institucions com el GATCPAC o ADLAN. 


Quina és la funció de l’Arxiu Històric del COAC?
L’Arxiu es va fundar el 1969 amb el triple objectiu de preservar i ampliar el fons documental del Col·legi d’Arquitectes, documentar les instàncies de defensa del patrimoni i divulgar la labor històrica dels arquitectes. El fons documenta tot l’espectre que comprèn i defineix la professió des de finals del segle XVIII, amb el seu primer document datat de 1776, fins l’actualitat, representant totes les èpoques, tendències arquitectòniques i estils amb tota la varietat de documents i formats existent: plànols, memòries, fotografies, esbossos, correspondència, arxius informàtics. Reuneix l’activitat d’arquitectes, institucions, revistes i fotògrafs a través de projectes construïts i no construïts, propostes de concurs, reportatges i escrits de reflexió: un mapa que permet representar l'aportació dels mestres d'obra des dels temps de la Renaixença fins a l'arquitectura dels nostres dies. Així, el fons recull la major part dels edificis històrics rellevants al territori català, tan existents com desapareguts, i permet traçar la vida útil de molts d’ells a través de la documentació de les seves reformes. És, doncs, una de les eines clau per a l’estudi de l’evolució de l’arquitectura del nostre país i de les seves peces clau. 
És per aquest motiu que l’Arxiu Històric representa un dels principals patrimonis del COAC, de valor incalculable, i es posa al servei dels arquitectes col·legiats i de la societat tant de manera presencial com a través de la xarxa. 


Aquest fons té alguna difusió a banda de l’estrictament documental?
D’una banda, dins la nostra programació cultural, tenim l’apartat «Col·leccions», de manera que cada mes presentem a la seu del COAC una exposició de petit format a través de les quals mostrem material custodiat per l’Arxiu Històric. Per un altre costat, també col·laborem cedint material de l’Arxiu per a exposicions que organitzen altres institucions, tant de nivell nacional com internacional. Actualment es pot visitar al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas una exposició d’obres d’art que van aconseguir recopilar els estudiants de la 85a promoció de l’ETSAB per realitzar el seu viatge de final d’estudis. Si anem a Amsterdam també podem visitar una exposició al Tropenmuseum amb maquetes d’edificis cedides per l’Arxiu. 
Les col·laboracions són múltiples: fotografies per a l’exposició d’Alvar Aalto al CaixaForum de Barcelona; fotografies del fons Francesc Català-Roca per a una mostra sobre el transport públic a Madrid; una litografia i imatges per a una exposició sobre Picasso i Gaudí al Palazzo dei Diamanti de Ferrara; el Diorama del pla Macià, dibuixat pels arquitectes del GATCPAC, que ha viatjat al CaixaForum de Madrid i al MoMA de Nova York; entre d’altres participacions.


Seguint amb el binomi art i arquitectura, quin paper juga aquesta relació en l’elaboració dels projectes avui en dia? Un edifici bonic pot ser alhora funcional?
Per descomptat que sí, i ha de ser així. També a la inversa. Des del Col·legi d’Arquitectes fa molts anys que defensem el valor social de l’arquitectura i l’urbanisme. Els arquitectes tenim la responsabilitat de donar servei a la societat; hem de conèixer el que necessiten les persones i la ciutat que les acull i, mediant entre una sèrie complexa d’interessos diferents, fins i tot contraposats, mirar d’aportar la millor solució. És la nostra feina. Però també és cert, i així ho veiem i defensem, que els projectes tenen un component artístic i creatiu intrínsec. Com deia al principi, arquitectes i artistes hem de tenir en compte l’espai, els elements naturals, l’entorn... i ser capaços d’integrar-los als nostres projectes. Gairebé cada estil arquitectònic correspon amb fidelitat als corrents artístics del seu moment, dialoga amb ells, els proposa i els integra. Serviria com a exemple el Teatre Atlàntida de Vic, arquitectura que usa exactament els mateixos colors presents a les pintures de l’interior de la catedral de la mateixa ciutat, realitzades per Josep Maria Sert (oncle de l’arquitecte): l’art prestant recursos a l’arquitectura per tal que aquesta s’integri al teixit existent com si sempre n’hagués format part. En un altre ordre de coses, estils com el Modernisme representen, en gairebé totes les seves manifestacions, una síntesi perfecta del binomi art i arquitectura, o funcionalitat i bellesa: moltes de les seves mostres no tan sols segueixen existint, sinó que són usades avui en dia en la seva funció primària. 


La crisi econòmica ha afectat aquest component creatiu? Es fa actualment una arquitectura més austera?
Evidentment que el component econòmic juga un paper important en la manera com es projecta. Es tracta d’un sector molt castigat per la crisi, i les previsions de creixement són molt baixes. Però crec que és important reivindicar el valor creatiu que té l’arquitectura.
Hem après dels anys de crisi i hem agafat els instruments que ens han de permetre desenvolupar un context millor per al futur, no quedarnos amb una situació precària i poc orientada a la qualitat. Els arquitectes, com a col·lectiu, fa temps que ens plantegem la necessitat d’un canvi significatiu en el marc legal de la nostra activitat, tant pel que fa a l’àmbit econòmic com al social i de transformació territorial i urbana. En aquest sentit, ha estat una molt bona notícia l’aprovació, el passat estiu, del Projecte de Llei d’Arquitectura per part del Govern de la Generalitat; un Projecte de Llei en el qual el Col·legi d’Arquitectes ha col·laborat intensament.


Estem, doncs, davant d’un canvi de paradigma?
Estem en un moment de redefinició. Molts despatxos han reconvertit la seva feina i han orientat la seva visió d’empresa cap a altres sortides professionals. Abans comentava que la nostra feina inclou la resolució de problemes, i precisament aquesta capacitat d’analitzar conflictes, planificar, gestionar... és el que ens permet apropar-nos a d’altres professions. Confiem, doncs, que quan el Projecte es converteixi en llei al Parlament respongui a les necessitats de la societat, de l’arquitectura i dels arquitectes del present i del futur. La iniciativa ha de ser un instrument que ens ha d’ajudar a millorar el coneixement i la percepció social de l’arquitectura i el treball dels arquitectes i construir, entre tots, un país cada cop millor. █
 

 

 

Copyright 2017 - Editorial Llei d'Art