Skip to main content
John Michaux (1876-1956). Vistes al Escalda, vent de l’Est. Detail

EL CERCLE I LA CONTEMPORANEÏTAT: Una exposició d'art belga el 1921

Voldria esmentar algun cas modèlic isolat, de contacte del Cercle amb l’art contemporani abans d’arribar al compromís actual. És a dir, les més de 100 exposicions, amb aproximadament vint-i-cinc catàlegs, organitzades per l’actual Junta de Govern del Cercle presidida per J.F. Bentz, des del 2009, i concretament la primera, recuperat l’espai de la Sala Nova, fou IPAX 2009. International Peace Art eXhibition, una antològica de pintures i dibuixos, comissariada per l’estudiós centreeuropeu de Dalí recentment traspassat, Roger Erasmy. Una espectacular iniciativa dels anomenats per ell mateix deixebles de Dalí, del 17 de setembre al 18 d’octubre del 2009, amb un catàleg que iniciava la llarga producció que dóna fe d’una activitat sostinguda i –de vegades– ben poc coneguda. Afortunadament la premsa ha començat a respondre a l’esforç executat durant aquests sis anys, amb un interès de vegades fins i tot massiu, com en dues mostres molt recents celebrades als dos espais de què actualment disposa el Cercle.
La primera fou una mostra fotogràfica que es va poder veure a la Casa degli Italiani, la  tardor passada, institució que celebra els 150 anys de la seva creació i amb qui tenim un protocol de col·laboració des de fa dos anys. 
La mostra, Sota el cel andalús, creada per 10 fotògrafs internacionals i dirigida per Kim Weston i Miguel Soler-Roig, va estar oberta al públic la primera quinzena d'octubre pasat. En ella deu artistes internacionals –sota la direcció del dos artistas esmentats i en aquesta ocasió exercint-ne el comissariat qui signa– van retratar, en relació amb el nu, enclavaments i racons d'Al-Andalus com Granada, Ronda, Tarifa i Sevilla, entre altres ciutats.
Les particulars visions de cada fotògraf en relació amb el nu integrat en un paisatge arquitectònic espectacular van generar una panoràmica completa i exquisida del viatge per Al-Andalus. En aquesta mostra, els fotògrafs han treballat des del detall i dels primers plans a les preses panoràmiques; la fotografia directa o intervinguda; l'estètica o el concepte, el blanc i negre o el color i des de la sensualitat o la innocència. Sense obviar el perill, en l'actualitat, per aproximar conceptes com nu i Islam. No hi va haver cap problema al respecte. La mostra és un projecte expositiu itinerant, per tot l’Estat espanyol.
No se sap, prescindint de l’alta qualitat del producte, per quin motiu va tenir una atenció generalitzada a la premsa escrita i digital. En cap moment es va atiar el conflicte de civilitzacions, com ja s’ha dit. L’art l’entenem com un missatge d’entesa i de pau privilegiat.
L’altra exposició que ha sorprès per l’òptima rebuda de la premsa i el públic, dues eventualitats que sovint van unides, és un homenatge a la Penya La Punyalada.
És l’última, inaugurada el proppassat dimecres 13 de gener, i oberta fins el 29. Es tracta d’una mostra única sobre la penya La Punyalada, una insígnia en l’àmbit artístic i cultural barceloní des del 1964 i fins al 1998. Diversos intel·lectuals, sobretot pintors, però també periodistes, advocats i metges, es reunien per parlar d’art i literatura al restaurant La Punyalada del passeig de Gràcia. L’exposició antològica, que ofereix el Cercle, recull material inèdit i original de l’època a través de 35 quadres de reconeguts artistes com els pintors Emili Grau Sala o Frederic Lloveras. Així com, 60 fotografies on apareixen el pintor Joan Miró i l’escultor Eduardo Chillida participant en alguna de les tertúlies de la penya. I és que quan venien a Barcelona solien anar al local que va acabar donant nom al col·lectiu.  
Alguns dels quadres d’art figuratiu, que ara mateix es poden veure a la sala d’exposicions del Cercle Artístic, pertanyen a cèlebres artistes catalans com Emili Grau Sala, Frederic Lloveras, Ramon Llovet, Josep Verdaguer, Xavier Blanch o Ricard Serra. A més, també hi ha dues escultures, una de Josep Viladomat i l’altra de Martí Llauradó. Els artistes i les famílies dels ja desapareguts han cedit voluntàriament les obres a l’entitat per a l’ocasió. El mateix dia que s’inaugurava l’exposició, es presentava el llibre del doctor i col·leccionista d’art, Manel Sarró que porta per títol: Penya La Punyalada: records d'un tertulià 1976-1998. Sarró, que va ser membre de la penya, recull les vivències de més de 30 anys participant en les tertúlies de cada dissabte a la tarda. 
La mostra està comissariada pel vicepresident del Cercle i exmembre de la penya La Punyalada, Jordi Rollan i per l’artista, exmembre de la penya i soci de mèrit del Cercle, Josep Cruañas. Els comissaris reconeixen que l’exposició «posa en valor el paper destacat que va tenir la penya en l’àmbit cultural barceloní entre el 1964 i fins al 1998» i destaquen que «la mostra ha servit per aglutinar per primera vegada una gran quantitat de material artístic i fotogràfic inèdit de l’època, fins ara, molt dispers». Així mateix el president del Cercle Artístic, Josep Fèlix Bentz, reconeix que «tant la penya La Punyalada, al seu moment, com, ara, l’entitat artística han estat dos exponents d’entendre l’art d’una forma progressista, innovadora i interdisciplinar sense haver-hi un transfons ideològic i al servei de la ciutat».
Aquesta darrera exposició ha estat la més perseguida per la premsa. Una atenció que ha sorprés al propi comissari, aconseguint espais privilegiats com la contraportada d’El Periódico (16 de enero de 2016). Un tipus d’exposició que a parer de J.F. Bentz és una capbussada en el passat recent, necessària per a construir la propia història de l’entitat. Fins ara se n’havien organitzat només a nivell individual dedicant-ne a socis de mèrit, o d’interés històric, mínim dues a l’any. Fer-ho de moviments de més abast te l’avantatge d’una més gran difusió, tal com s’ha vist amb La Penya la Punyalada.
I de la darrera a una de les mes significatives i que va marcar el punt àlgid de col·laboració entre l’entitat i l’Ajuntament de Barcelona: L’Exposició d’Artistes Belgues del 1921.
A l’època era molt freqüent l’ús de la xarxa de Cercles Artístics per a realitzar mostres internacionals, principalment d’abast europeu. Tenim noticia d’una primera exposició internacional de gravats en fusta organitzada a Anvers el 1921 (Abelló 2015: 148-150). I una segona l’any següent, el 1922, les dues a la sales del Cercle Artístic d’aquesta ciutat, pel crític d’art Roger Avermaete. És curiós perquè durant el mateix any, 1921, el Cercle Artístic de Barcelona organitzava una Exposició d’Artistes Belgues, comissionada pel Govern belga, i on en el comitè d’honor tornem a trobar a Lluís Masriera, qui projectarà la fallida Mostra dei Pittori Futuristi el 1912. Molt més luxosa i cara la de Barcelona, la institució aleshores pasava per un dels seus millors moments, i més modesta la d’Anvers. A considerar que l’Ajuntament de Barcelona va atorgar 10.000 pessetes per a l’organització de l’esdeveniment al Cercle, i 5.000 pessetes per a la compra d’obra. S’adquirirà un enorme oli d’una molt ben composta vista portuària (Vue sur l’Escaut, vent d’Est) amb pinzellades impressionistes tardanes de John Michaux, ara a l’entrada del Cercle, i dues obres en paper d’artistes no representats en l’assaig d’Avermaete (Avermaete 1928): un aiguafort d’Albert Baertosen, Dégel a Gant, aquest fou l’adquirit, dels 10 que va presentar, pel Cercle Artístic de Barcelona; i una sanguina de Paul Artôt, Tête de femme. Els fastos foren considerables i propis de la bonança de la Belle Epoque (Marín: 79-80 ).
En el cas de la d’Anvers vist que els gravats es podian enviar per correu, varen poder obviar les excessives despeses de transport, que a casa nostra pagaren els barcelonins subvencionats pels belgues, per a poder veure obres d’Eugène Laermans, comparat amb Bruegel el vell, Fernand Khnpoff, amb els prerrafaelites, com a pintors; el comte Jacques de Lalaing, Victor Rousseau, com a escultors; però finalment Rodríguez Codolá (Rodríguez Codolá 1921), es deixarà encisar per un petit gravat de Van Der Loo, i així ho escriurà a la seva crítica de La Vanguardia (10-II-1921, p. 13).
Tot plegat demostra que aquest període del «post-war spirit», que coincideix amb la Belle Epoque, esta impregnat d’una gran vitalitat i d’un desig d’obertura de fronteres, ni que sigui per allunyar la malestrugança d’una altra contesa bèl·lica, tant terrífica com la viscuda amb la Gran Guerra, a la que malgrat tot aquest esforç, Europa s’encaminava d’una manera ineluctable, i que esclatarà el 1939, amb la Segona Guerra Mundial, amb el pròleg preliminar d’assajos de la nostra cruel Guerra Civil. I el Cercle, com a institució rellevant, ho demostrava a partir d’esdeveniments artístics gens prescindibles. █

 

 

 

Copyright 2017 - Editorial Llei d'Art